la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiconfiar perquè em guiés. I, a més, a cada nova conversa se’m revelava, amarg, dolorós idesesperant, el convenciment de la meua incultura.En aquestes condicions, coneguí Svigovski, un hortolà txecoslovac, i fiu amistat ambd’ell. Era el primer obrer amb qui tenia tractes, un obrer que llegia periòdics, sabia alemany,coneixia els clàssics, participava en les discussions dels marxistes i els populistes, senseafiliar-se a cap dels dos corrents. Tenia una espècie de cabanya enmig de l’horta, queconstava d’una sola habitació, i s’hi reunien els estudiants d’universitat de pas cap aNikolaiev, els antics deportats en la Sibèria i la joventut. Svigovski facilitava als seus amicsels llibres prohibits. En les converses dels desterrats apareixien els noms de militants delPartit del Poble: Xeliabov, Perovskaia, Figner, però no com els herois d’una llegenda, sinócom a éssers de carn i ossos amb els qui havien conviscut, si no aquests mateixos desterrats,d’altres més vells, amics i companys seus. Jo tenia la sensació d’incorporar-me a una grancadena com un anella molt modesta.Temorós que no em bastaria una vida sencera per a preparar-me a l’acció, em llencíàvidament sobre els llibres. Les meues lectures eren nervioses, impacients, molt pocsistemàtiques. Dels fullets clandestins de l’època anterior saltí a la Lògica, de Stuart Mill, iabans d’haver llegit la meitat del llibre, ja m’havia passat a un altre: Les formes primitives dela cultura, de Lippert. L’utilitarisme de Bentham em semblava llavors l’última paraula delpensament humà. Per espai d’alguns mesos em considerí un benthamista incommovible. Noera menor el meu entusiasme envers l’estètica realista de Txernitxevski. Abans d’haveracabat amb el llibre de Lippert, em llencí a la Història de la Revolució Francesa, de Mignet.Cada llibre vivia una vida a banda, sense lligam sistemàtic amb els altres. La lluita perconquerir un sistema tenia un caràcter tenaç, obstinat, fronterer a vegades en la desesperació.Però al mateix temps, el marxisme em repel·lia, precisament per ésser un sistema tan tancat.Aleshores comencí també a llegir periòdics, però no com els llegia a Odessa, sinó através del prisma polític. El que aleshores gaudia de major autoritat era un periòdic liberal deMoscou, el Russkia Viedomosti. Més que llegir-lo, pot dir-se que l’estudiàvem, començantpels gemegosos articles de fons dels professors i acabant pels fulletons científics. L’orgulld’aquest periòdic eren les correspondències de l’estranger, principalment les de Berlín. Permitjà d’ell tinguí la primera visió de la vida política de l’Europa occidental, i principalmentdels partits parlamentaris. Difícilment podria avui imaginar-se l’emoció amb què seguíem elsdiscursos de Bebel i fins i tot els d’Eugeni Richter. Encara recorde perfectament de la fraseque llençà Daszinski al rostre dels policies que havien envaït el parlament: “qui gosa tocar elrepresentant de trenta mil obrers i camperols galiciens?” Llegint açò, ens representàvem lafigura titànica d’un revolucionari d’aquelles regions. La perspectiva escènica delparlamentarisme ens il·lusionava cruelment. Els triomfs del socialisme alemany, les eleccionspresidencials d’Amèrica del Nord, els incidents del parlament vienès, les intrigues delsrealistes francesos, ens interessaven força més que les vicissituds personals de qualsevulla denosaltres.Entre tant, les meues relacions amb la família anaven presentant mal carés. Mon parevingué a Nikolaiev a vendre el blat i s’assabentà, no sé per quin conducte, de les meues novesamistats. Pressentí el perill que aguaitava darrere elles, i intentà desviar-lo posant en joc laseua autoritat paterna. Açò fou motiu d’una violenta discussió entre pare i fill. Jo defensavarabiosament la meua independència, el dret a traçar-me el camí de la meua vida. La cosaacabà renunciant a l’ajuda material de la meua família i abandonant la pensió en què estavaper a anar-me’n a viure a ca Svigovski, l’hortolà, que portava ara en arrendament una altra80