la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiamb la mateixa tonada: amb la promesa de sostenir la causa de la guerra, si resultés ésser“inevitable”. Era el sentit que imprimia Bryan a la campanya d’agitació. Els socialistes feiencor als pacifistes. Ja se sap que, per als pacifistes, la guerra només és un enemic contra el qualcal combatre en els temps de pau. Quan Alemanya declarà la guerra submarina sense quarter,començaren a acumular-se en totes les estacions i ports de la costa oriental dels Estats Unitsmuntanyes de pertrets de guerra que obstruïen el tràfic ferroviari. Les subsistènciescomençaren a pujar de preu, fent un gran salt, i la rica ciutat de Nova York presenciàl’espectacle de milers i milers de dones i de mares que es llençaven al carrer, derrocant lescistelles de les botigues i saquejant les parades de comestibles. Si açò succeïa llavors allí quèno seria en el món sencer després de la guerra?, em deia jo per a mi i també als altres.El dia 3 de febrer es declarà la tan esperada ruptura de relacions diplomàtics ambAlemanya. Les xarangues patrioteres omplien l’aire amb els seus instruments, cada dia méssorollosos. Les veus atenorades dels pacifistes i les veus de falset dels socialistes notrencaven l’harmonia patriòtica. Per a mi, aquell espectacle no era nou, perquè ja l’haviapresenciat a Europa, i la mobilització del patriotisme nord-americà no feia més que repetir lahistòria coneguda. Em limití a registrar les etapes del procés en el periòdic rus quepublicàvem i medití sobre l’estupidesa de la humanitat, que aprèn amb una lentitud taninsuportable.Per la finestra de l’habitació que teníem la Redacció observí el quadro següent: Unhome vell, amb els ulls lleganyosos i una barba canosa i descuidada, s’aturà davant d’unacaixa de llautó plena de fem i es posà a registrar fins que hi trobà un tros de pa. El vell intentàpartir el tros de pa amb les mans, se’l portà a la boca, l’espolsà diverses vegades contra lacaixa de llautó. Tot fou inútil; el pa estava dur com una pedra. En vista d’açò, el pobre home,mig espantat i mig avergonyit, mirà si el veien, es guardà el botí sota de la terrosa jaqueta iseguí el seu camí coixejant, carrer de Sant Marcos avall... Aquesta petita escena ocorria el dia2 de març de 1917. El succeït no alterà gens ni mica els plans de la classe governant. Laguerra havia d’esclatar inevitablement i els pacifistes no tenien altre remei que fer el queestigués de la seua part per ajudar-la.Una de les primeres persones amb qui ens trobàrem a Nova York fou Bukharin, a quiacabaven d’expulsar de la península escandinava. Bukharin, que coneixia la meua família jades dels temps de Viena, vingué a saludar-nos amb aqueix entusiasme infantil que li éspeculiar. Malgrat que era ja tard i que estàvem molt cansats, ens portà, a la meua muller i ami, el mateix dia de la nostra arribada, a què vérem una biblioteca pública. Des d’aquells diesen què treballàrem junts, a Nova York, Bukharin sentí envers mi un afecte rendit, que anàconstantment en augment, fins a arribar al seu apogeu, l’any 1923. La qualitat característicad’aquest home consisteix en necessitar algú en qui recolzar-se, a qui sentir afecte, adhesió.Tan prompte com se sent unit a una persona, Bukharin no és més que el “mèdium”, a travésdel qual aquesta persona parla o obra. Però amb aquest gènere d’individus cal parar moltaatenció, perquè en quant un es descuida un poc, sense que ells mateixos ho advertisquen,cauen sota l’influx antagònic d’una altra persona, al igual que d’altres cauen fatalment sotaun automòbil, i comencen a calumniar el seu antic semidéu amb el mateix entusiasmepassional amb què abans l’elevaren als altars. Jo no mai prenguí molt seriosament Bukharinel deixí sempre lliurat a si mateix... que tant valia com deixar-lo... a mercè dels altres.Després de morir Lenin, serví de “mèdium” a Zinoviev i més tard a Stalin. A l’horad’escriure aquestes línies, Bukharin està travessant una nova crisi i un nou fluid, desconegutencara per a mi, l’envaeix.197