la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiles tecles del piano, arrencant a les seues cordes els acords de la Kamarinskaia, un polca i elcuplet d’El meu estimat Agustí. La meua germana major es posà a estudiar música, i avegades esquellejava també al piano el meu germà Alexandre, que havia estudiat violí enIelisavetgrad un parell de mesos. Al cap d’algun temps, jo em posí també a voler lletrejaramb un dit les notes per les quals havia estudiat el meu germà. Però no tenia oïda, i el sentitde la música se’m quedà dormit i impotent tota la vida.A la primavera, el corral es convertia en un mar de fang. Ivan caminava en socs defusta, que eren vertaders coturns, de la seua pròpia confecció, i jo, per la finestra, el veiaentusiasmat, perquè els socs afegien més de mitja arqueta a la seua estatura. A poc, espresentà a la finca un talabarder vell, el nom del qual no coneixia segurament ningú. Tindriaels seus bons vuitanta anys. Havia servit vint-i-cinc anys en l’exèrcit, regnant el tsar NicolauI. De talla gegantina, ample de muscles, barba i cabell blancs, alçant amb treball les camesdel sòl, anava camí del graner, on havia muntat el seu taller ambulant…-Aquestes cames ja no regeixen!Fa deu anys que el vell es lamenta amb les mateixes paraules. Però, en canvi, les seuesmans, que olen sempre a cuir, són robustes com a tenalles. Les ungles, com a puntes d’ivori,dures i punxegudes.-Vols veure Moscou?-Doncs clar que volia veure’l!I el vell m’agafa amb els seus didassos per de sota les orelles i m’alça en suspens.Sent que les terribles ungles se’m claven en la carn, i em pose a plorar. M’han enganyat.Camege, i li mane que m’abaixe.-Ah, no vols? -torna a preguntar el vell-. Doncs bé, allà tu!Però, tot i l’engany de què m’ha fet víctima, no me’n vaig del seu costat.-Puja per l’escala al graner, i mira a veure què és allò que s’hi albira, tirat al sòl.Jo sospite que és un nou reclam i titubege. I resulta que “allò” és Constantí, elmoliner, un mosso jove, i Katiuska, la cuinera. Els dos bells i amb ganes d’enjogassar, els dosbons peons.-Quan vas a casar-te amb Katiuska? -li pregunta ma mare al moliner.-Per a què? Ens va ben bé així! -respon Constantí-. Casar-se costa deu rubles, i peraqueix diners preferisc comprar-li unes sabates a Katia.Després de l’ardorós i fatigant estiu de l’estepa, que culmina en les feines de larecol·lecció en els llunyans camps, s’apropa, primerenca, la tardor, amb la seua càrrega, quees resumeix tot un any de treballs forçats. La batuda està en el seu apogeu. Ara, el centre detota l’activitat és l’era, situada com a un quart de versta de la casa. Un núvol de polset depalla s’estén sobre ella. El tambor de la màquina trilladora eixorda l’espai. Felip, el moliner,armat d’ulleres, l’alimenta. Té la barba negra coberta de polset gris. Des de l’alt del carro li17