la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimarxisme; tenia una visió molt àmplia i seguia amb interès tots els successos d’algunaimportància que ocorrien al món, qualitats totes que, amb una extraordinària audàcia depensament i un estil viril i musculós, en feien un escriptor realment magnífic. Jo dec als seustreballs de la primera època haver-me familiaritzat amb els problemes de la revolució social, ien ells m’acostumí a enfocar la conquesta del poder pel proletariat (que fins aleshores haviatingut per una espècie de “meta” astronòmica) com una aspiració pràctica i actual.Malauradament, en aquell home hi havia sempre un no sé què d’incalculable i insegur. Hihavia, sobretot, una passió terrible que el dominava: el desig d’enriquir-se. Però, per aquellsanys, encara associava aquest somni a la seua manera de concebre la revolució social.-L’organització del partit -deia lamentant-se- està fossilitzada; no hi ha manera de ferentrar una idea ni tan sols en el cap d’un Bebel. Nosaltres, els marxistes revolucionaris,necessitem un gran periòdic que es publique en tres idiomes alhora. Però açò exigeix diners,molts diners...En aquell cap voluminós i carnal de buldog, la idea de la revolució social estava aliadaestranyament a la preocupació de la riquesa. A Munic volgué fundar una editorial pròpia,però l’aventura acabà lamentablement. Després es traslladà a Rússia, on participà en larevolució de 1905. Malgrat el seu gran talent i el seu esperit d’iniciativa, mai tingué dots decabdill. El fracàs de la revolució de 1905 assenyala el començament de la seua decadència.D’Alemanya passà a Viena i d’ací a Constantinoble, on l’agafà la guerra. Intervingué en nosé quines transaccions comercials al servei de l’exèrcit, amb les que s’enriquí de pressa. Amés a més, començà a lloar obertament els mèrits i la missió de cultura del militarisme teutói, trencant definitivament amb l’esquerra, passà a ésser un dels inspiradors de l’extrema dretasocialdemòcrata alemanya. No cal dir que, des de la guerra, trenquí totes les relacionespolítiques i personals amb d’ell.Des de Munic em traslladí, amb Sedova, a Viena. Els emigrats russos tornaven a afluiren massa cap a Rússia. Víctor Adler vivia quasi exclusivament consagrat als russos: elsproporcionava passaports, diners, adreces... Fou a sa casa on un perruquer em canviàl’aspecte del cabell, doncs que els espies tsaristes que pul·lulaven per l’estranger emconeixien massa bé.-Acabe de rebre –em digué Adler- un telegrama d’Axelrod, que em comunica queGapon ha sortit vers l’estranger i que s’ha declarat socialdemòcrata. És una llàstima!... Sihagués sabut desaparèixer a temps per sempre, hauria deixat darrere de si una bella llegenda;en canvi, en l’emigració no farà més que el ridícul. Mire vostè -hi afegí, i el foc que hi haviaals seus ulls suavitzava la duresa de la ironia-, a homes com aquest, és millor tenir-los demàrtirs històrics que no de companys dins del partit...A Viena em sorprengué la notícia que havien assassinat el príncep Sergi. Elsesdeveniments es precipitaven. La premsa socialdemòcrata girava la vista cap a Orient. Lameua dona s’avançà en el viatge, a fi de cercar habitació i establir relacions en Kiev. Jo arribía aquesta ciutat amb un passaport estès a nom de l’oficial Arbuzov, separat de l’exèrcit, i perespai d’algunes setmanes no férem més que peregrinar d’habitació en habitació. Primer ensallotjàrem a casa d’un advocat jove, que tenia por fins de la seua ombra, després ens anàrem acasa d’un professor de l’Escola Tècnica, i més tard visquérem a l’habitació que ens llogà unaviuda liberal. Fins i tot haguí de refugiar-me una temporada en una clínica d’ulls. Seguint lesinstruccions del metge director, complicat en l’assumpte, la infermera em feia banys de peus iem rentava els ulls amb no sé quins líquids inofensius. Havia de muntar una doble126