la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiMALALTIA DE LENINPrenguí les meues primeres vacances a la primavera de 1920, abans que se celebrés elSegon Congrés de la Internacional Comunista, i passí prop de dos mesos al camp, no lluny deMoscou. Dediquí el temps a guarir-me (ja començava a prendre un poc seriosament la meuasalut), a preparar amb la major atenció el manifest que havia de suplir durant uns quants anysel programa de la internacional, i a caçar. La necessitat que tenia de descans era molt gran,després d’aquells anys d’intens treball. Però em mancava la tècnica del descans. Els passejosno eren per a mi, ni ho són encara avui, una distracció. El que té d’atractiu la caça és queprodueix sobre la consciència els efectes d’un sinapisme sobre el lloc malalt...Un diumenge, al començament del mes de maig de 1922, me n’aní a pescar amb xarxaa un antic llit del riu Moskova. Plovia, i com la gespa estava mullada, rellisquí per un declivi,caiguí i, en caure, em distenguí els tendons d’una de les cames. No tenia res de particular,però haguí d’enllitar-me diversos dies. Al tercer dia d’estar enllitat, es presentar a veure’mBukharin.-També està vostè enllitat? -em preguntà, amb gest d’espant.-Perquè, qui és l’altre?-Ílitx està prou mal; ha tingut un atac i no pot caminar ni parlar. Els metges no sabenquè dir.Lenin sempre estava preocupadíssim amb la salut dels altres i citava ben sovintaquelles paraules d’un emigrat: els vells moriran i els joves decauran.-Quants són els que a Rússia saben quelcom d’Europa i del moviment obrer del món?Mentre siguem nosaltres sols a sostenir la revolució [repetia Lenin], l’experiènciainternacional que avui tenen els dirigents del partit serà insubstituïble.A Lenin tothom el tenia per un home sa i fort i la seua salut semblava un dels pilarsincommovibles de la revolució. La seua activitat era infatigable, sempre vigilant, i el seucaràcter sempre serè i alegre. Però, de tant en tant, jo hi advertia algun símptoma quem’inquietava. Durant les sessions de Primer Congrés del la Internacional Comunista, em xocàel seu aspecte cansat, la seua veu desigual i el seu somriure de malalt. No em cansava de dirlique es gastava massa en assumptes d’importància secundària. Ell reconeixia que era veritat,però no sabia evitar-ho. A vegades, es queixava (sempre d’una manera incidental i un poctímidament) de dolors al cap. Però amb dues o tres setmanes de descans, tornava a sentir-sesa i bo. Semblava com si per a Lenin no existís el desgast.A les acaballes de l’any 1921, començà a sentir-se malament. El dia 7 de desembrepassà una esquela als vocals del buró polític en què deia:“He d’anar-me avui. Tot i haver disminuït la ració de treball i augmentat la dedescans, en aquests darrers dies m’han molestat endimoniadament els insomnis. Tem que nopodré parlar ni en la conferència del partit ni al congrés dels soviets.”333