la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiper a mal, perquè la revolució ens havia enganyat ja una vegada. Allà, a l’altre extrem del’andana, viu a Vandervelde i a de Man endarrerits. Procuraven quedar enrere, per a noveure’s envoltats, segurament, per la multitud. Els nous ministres socialistes no havienorganitzat cap recepció als seus col·legues de Bèlgica. La conducta que encara ahir seguidaper Vandervelde estava massa fresca en el record de tots.A penes sortí de l’estació, començà per a mi aqueixa voràgine en què els homes i elsepisodis desfilen ràpidament per davant dels ulls, com les fustes arrossegades per la riuada.Els grans esdeveniments són pobres en records personals; és el recurs que té la memòria per adefensar-se d’un aclaparament excessiu. Crec que des de l’estació em traslladíimmediatament a la sessió del Comitè Executiu. Txeidse, l’inevitable president d’aquellperíode, em saludà prou secament. Els bolxevics presentaren una proposició demanant que sem’incorporés al Comitè Executiu com a president del soviet de 1905. Açò produí una certaconfusió. Els menxevics es posaren a xiuxiuejar amb els populistes. Aleshores tenien granmajoria en tots els organismes de la revolució. Hom acordà admetre’m amb veu, però sensevot. Em lliuraren el meu “carnet” de dirigent i el meu got de te amb pa negre.208