la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiLA MEUA VIDAPRÒLEGPotser que mai hagen abundat tant com avui els llibres de memòries. És que hi hamolt a contar! L’interès que desperta la història del dia es fa més apassionat com mésdramàtica i més accidentada és l’època en què hom viu. Als deserts del Sàhara no poguénéixer la pintura paisatgista. Ens trobem en un moment de transició entre dues èpoques, i ésnatural que sentim la necessitat de mirar a un ahir, que, d’ésser-ho, queda ja tan llunyà, ambels ulls dels qui el visqueren activament i afanyadament. Tal és, al nostre parer, la causa delgran auge que ha pres, des de la guerra ençà, la literatura autobiogràfica. I en això pot rauretambé, potser, la justificació d’aquest llibre.Ja el mer fet que es puga publicar obeeix a una pausa en la vida política activa del seuautor. En el procés de la meua vida, Constantinoble representa una etapa imprevista, encaraque gens casual. Acampat en el bivac (i no és aquesta la primera parada en el meu camí)espere sense pressa allò que ha de venir. La vida d’un revolucionari seria inconcebible senseuna certa dosi de “fatalisme”. Siga com siga, cap moment millor que aquest entreacte deConstantinoble per a fer una ullada enrere, fins que les circumstàncies ens permetenreprendre la marxa interrompuda.La meua primera idea fou limitar-me a traçar, ràpidament, uns quants esbossosautobiogràfics, que veieren la llum en els periòdics. Advertiré que, des del meu retir, no m’haestat possible vigilar la forma en què aqueixos assajos arribaren a les mans del lector. Comtot treball, però, té la seua lògica, quan els articles periodístics anaven tocant a la seua fi, eratot just quan jo començava a aprofundir en el tema. En vista d’això, decidí escriure un llibre,escometent de nou el treball sobre una escala molt major. Els primitius articles publicats enels periòdics i el present llibre de memòries, no serven més afinitat que la del tema. Forad’açò, es tracta d’obres perfectament distintes.M’he detingut especialment en el segon període de la revolució dels soviets, ques’inicia amb la malaltia de Lenin i el començament de la campanya contra el “trotskisme”. Lalluita entaulada pels epígons en torn del poder, no té, com pretenc demostrar ací, un caràcterpurament personal, sinó que revela una fase política: la reacció contra el moviment d’octubrei els primers símptomes del gir termidorià. I així sorgeix, gairebé espontàniament, la preguntaque tantes vegades he escoltat: “Però, com se les arranjà vostè per a perdre el poder?”L’autobiografia d’un polític revolucionari forçosament ha de tocar una sèrie deproblemes teòrics, relacionats uns amb l’evolució social del seu país, i d’altres amb la marxade la humanitat, i molt especialment amb aqueixos períodes crítics a què donem el nom derevolucions. Com es comprèn, aquestes pàgines no eren el lloc més adequat per a aprofundiren problemes teòrics tan complexos. L’anomenada teoria de la revolució permanent, quetanta influència ha tingut en la meua vida, i que està cobrant un interès tan gran en l’actualitatper als països orientals, ressona al llarg de les pàgines d’aquest llibre com un remot leitmotiv.El lector a qui açò no li baste s’haurà de conformar de saber que l’anàlisi detinguda delproblema de la revolució serà objecte d’una altra obra, en la qual tractaré de deduir i exposarles experiències teòriques més importants d’aquests darrers decennis.5