la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiinoportuna informació presa de font directa. Per això, la intenció de tot aquest comunicat, noera tant informar Lenin que el secret del nostre acord corria ja per l’estranger, comdesorientar els alemanys. Aquell epítet, poc correcte, d’“ases” dirigit als periodistes, no teniamés objecte que imprimir al text major “naturalitat”. No sé si aquesta astúcia assoliria o noenganyar Kühlmann. La veritat és que la meua declaració del 10 de febrer produí als nostresadversaris la impressió de l’inesperat. El dia II, Czernin escrivia en el seu diari: “Trotski esnega a signar. La guerra s’ha acabat, però sense que es concerte cap pau.”És difícil de creure, però en 1924 l’escola d’Stalin i Zinoviev intentà desfigurar lescoses presentant la meua actuació de Brest-Litovsk com portada a esquenes del partit i delgovern. Aquests pobres falsificadors no es prenen ni tan sols el treball, que era el mínim quepodien fer, de fer una ullada als llibres d’actes d’aquella època o de passar la vista per lesseues pròpies intervencions d’aleshores. El dia II de febrer, és a dir, l’endemà que espromulgà en Brest-Litovsk la meua declaració, Zinoviev s’alçava a parlar en el soviet dePetrograd, per a dir: “La fórmula que ha trobat la nostra delegació per a sortir de la situacióen què ens trobàvem és l’única encertada.” I fou el mateix Zinoviev qui presentà laproposició, acceptada per la majoria amb un vot en contra i amb l’abstenció dels menxevics isocialrevolucionaris, en què s’aprovava la negativa a subscriure el tractat de pau.El dia 14 de febrer Sverdlov presentà en el Comitè Executiu Central Panrus unaproposició basada en l’informe que jo havia fet en nom de la fracció dels bolxevics, en quèfiguraven les següents paraules inicials:“Després d’escoltar i discutir l’informe de la delegació de pau, el Comitè ExecutiuCentral Panrus aprova completament la conducta dels seus representants en Brest-Litovsk.”No hi hagué ni una sola organització local de partit o de soviet, que, dels dies 11 al 15de febrer, no es manifestés en un sentit d’aprovació respecte a la nostra conducta. Al congrésde partit celebrat al març de 1918, Zinoviev declarà:“Trotski té raó quan diu que ha procedit atenint-se a les normes de la majoria legítimadel comitè central. Ningú ha discutit açò...”Finalment, el mateix Lenin comunicà en el mateix congrés que “la proposició denegar-se a signar la pau havia estat acceptada pel comitè central”.Això no ha impedit instituir en la Internacional Comunista un nou dogma segons elqual el refús a signar la pau hauria estat un acte personal de Trotski.Després de les vagues que a l’octubre esclataren en Alemanya i Àustria no era tansenzill, com avui pretenen els que saben molt després de veure les coses (ni per a nosaltres niper al mateix govern alemany), saber si els governants del kàiser es decidirien o no a atacarde nou. El dia 10 de febrer, les delegacions alemanya i austrohongaresa destacades en Brest-Litovsk decidiren “acceptar l’estat de coses proposat per Trotski en les seues declaracions”.L’únic que es resistí a acceptar-ho fou el general Hoffmann. Segons conta Czernin, enclausurar les sessions l’endemà, Kühlmann declarà, d’una manera concreta, que no hi haviaaltre remei que acceptar la pau “de facto”. El ressò d’aquestes veus no trigà en arribar a lesnostres oïdes. La delegació russa tornà de Brest-Litovsk amb la impressió que els alemanysno atacarien. Lenin estava molt content dels resultats assolits.-No ens enganyaran? -preguntava.274