la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEl més vell de tots, K., que portava un anell en el dit menut, l’invità cínicament a ungot de cervesa. Açò era ja massa. Guillem refusà la invitació amb molta dignitat, s’acomiadàmolt de pressa i seguí el seu camí, a veure si atrapava algun xic que s’hagués aventurat acreuar la tanca de la cerveseria. Entre tant, nosaltres ens lliuràrem a la cervesa, amb elsentiment de la nostra pròpia dignitat realçat per aquell incident.Els set anys que, incloent-hi el de l’escola preparatòria, haguí de passar a l’institut, nodeixaren de tenir els seus encants, però foren més els turments. En general, el record delstemps d’escola se’m representa tenyit de color gris, per no dir negre. Per damunt de tots elsepisodis escolars, els alegres com els tristos, s’alçava aquell règim lamentable de formalismeburocràtic i d’absència d’esperit. Crec que no hi ha un sol professor de qui puga recordar-meamb vertader afecte. I això que aquell institut no era dels pitjors. No obstant això, a les seuesaules m’equipí amb els coneixements elementals i aprenguí a estudiar d’una manerasistemàtica i a tenir una certa disciplina de conducta, condicions totes per a les que havia detrobar ocupació més tard. A més a més, els anys d’institut, encara que no fos aqueixa la seuavertadera missió, posaren en mi els primers gèrmens d’hostilitat envers l’ordre existent. Iaquests gèrmens puc assegurar que no caigueren en terreny erm.LA CIUTAT I L’ALDEAEls nou primers anys de la meua vida els passí a l’aldea. En els set anys que seguirenhi passaria els estius, i a vegades les vacances de Pasqua i de Nadal. Fins als divuit anys,aproximadament, em sentí íntimament unit a Ianovka i al seu ambient i veïns. En els primersanys de la meua infància, l’aldea exercí un influx omnipotent sobre la meua vida. En elssegüents hagué de lluitar amb la ciutat per la primacia, fins que al final s’emportà aquesta lavictòria.L’aldea em familiaritzà amb l’agricultura, amb el molí, amb la garbelladoraamericana; féu desfilar davant els meus ulls els camperols, els del lloc i els seus voltants, elsque portaven al molí la seua mòlta i els que acudien de les llunyanes terres ucraïneses acercar treball a la finca, amb la dalla i el fardell a coll. Molt del que m’ensenyà l’aldea caiguémés tard en l’oblit o s’esfumà poc a poc en la memòria, però a cada nou vaivé de la meuavida, surt a la superfície, ve en el seu auxili, un tros d’aquell passat. A l’aldea li dec haverconegut en la realitat els tipus de l’antiga noblesa decadent i de la riquesa capitalista enpotència. Aquells anys em presentaren, també, en la seua natural rudesa, no pocs aspectes deles relacions humanes, preparant-me així, per contrast, per a sentir amb major força el tipusde cultura, més elevat encara que més contradictori, de les ciutats.L’antagonisme entre la ciutat i el camp s’alçà ja davant la meua consciència en lesprimeres vacances. Una gran impaciència em dominava, quan comencí el viatge. El cor emsaltava de goig. Sentia ànsia de tornar a veure l’aldea, que tornaren a veure’m tots. En NoviBug em trobí amb mon pare, que sortia a rebre’m. Li ensenyí les meues magnífiques notes i liexpliquí que era ja estudiant d’institut i necessitava un uniforme de gala. Un carro envelat ens66