la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiassegut, sense pensar en res de roí, a la branca d’una morera que hi havia a l’hort d’unafamília amiga, menjant mores, quan de l’altra banda de la tàpia em llençaren una pedrada alcap. No era més que un petit episodi d’aquella tenaç campanya, a estones sagnant, que nocessava fins que els privilegiats es tornaven a les seues classes, acabades les vacances. I enIelisavetgrad ocorria quelcom de semblat: durant el curs, els batxillers manaven als carrers ien els cors. Però, en arribar l’estiu, retornaven de Kharkof, d’Odessa i d’altres universitatsmés llunyanes els estudiants, i els xics de l’institut s’havien de batre en retirada. Esdesencadenava una lluita cruel. La infidelitat de les xiques no tenia nom. No obstant això, allíera rar que sortiren d’altres armes que les de l’esperit.A l’aldea jugàvem al croquet i a les bitlles, i jo dirigia els jocs de penyores i deiainsolències a les xiques. Un estiu, aprenguí a muntar en la bicicleta que havia construït IvanVassilievitx. Aquest aprenentatge em donà ànims per a muntar després, a Odessa, en unabicicleta aquàtica. A més m’arrossegava a guiar, sense ajuda de ningú, un cavall de raçaenganxat a un cotxet. Ja hi havia en Ianovka bons cavalls de luxe. Un dia, li proposí a l’oncleBrodski, el cerveser, muntar amb mi.-Supose que no em tiraràs, eh? -em preguntà el vell, poc aficionat a les aventuresarriscades.-Per Déu, oncle! -li repliquí amb tal to d’indignació, que l’oncle, sense murmurar, tot ique fent un gran sospir, es decidí a pujar al cotxe.Prenguí les regnes, i cotxe i cavall avançaren deixant enrere el molí per la calçada,que acabava de netejar i allisar un núvol d’estiu. El cavall, ansiós de posar-se al galop inerviós d’haver d’anar costa amunt, pretén encabritar-se. Li tire de les brides, i, recolzant-meamb els peus contra el ferro de la llança, m’alce prou perquè l’oncle no s’adone del queocorre. Però el poltre té també el seu orgull, i és com a mínim vuit anys més jove que jo. Surtcorrent camí endavant, com a gat a qui lliguen una llanda a la cua. Observe que el meu oncle,a la meua esquena, ha deixat de fumar, respira més precipitadament i es prepara a enviar-meun ultimàtum. En vista d’açò procure acomodar-me millor en el seient, afluixe les brides ifaig un esclafit amb la llengua molt alegre, com si animés més encara el cavall.-Compte amb el que fem, amiguet! -li dic afectuosament a la bèstia, quan observe queva a posar-se al galop. I òbric els braços amb gran parsimònia. Note que l’oncle s’hatranquil·litzat i torna a fer xuplades al seu cigarret. Està guanyada la partida, però el cor empalpita com el ventre del cavall.De tornada a la ciutat, torne a rendir el bescoll al jou de la disciplina. No em costagran treball. Els jocs i els esports cedeixen el pas als llibres, i, de tant en tant, al teatre.Insensiblement, quasi sense raonaments, vaig sotmetent-me a la ciutat. La vida urbana passaper davant de mi sense que a penes la senta. I no sols per davant de mi, perquè tampoc lespersones majors s’atrevien a treure el cap més del compte per la finestra.Odessa era aleshores, segurament, la ciutat més famosa en allò tocant a policia de totala Rússia policíaca. El comandant de la ciutat, un antic contraalmirall a qui anomenavenSeleni II, era un personatge importantíssim, en el que s’unien un poder sense límits i untemperament desenfrenat. Sobre ell corrien innumerables anècdotes, que els atemoritshabitants d’Odessa, es contaven en veu baixa. Per aquells anys, una impremta de l’estrangerpublicà un llibre en què es referien tota una col·lecció d’heroïcitats del tal contraalmirall. No51