la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiinterlocutor el comprenia sense la menor ombra de dubte i es decidia a abandonar totes lesformes convencionals de la conversa, per a limitar-se a parlar, concisament i oberta, del que lisemblava més important i més el preocupava. Després de reflexionar breus instants, Lenin empreguntà, sense embuts:-De manera que allò que vostè proposa és donar la batalla, no sols a la burocràcia del’estat, sinó també a la del comitè central?Em posí a riure, de pura sorpresa. L’organisme burocràtic del comitè era precisamentel centre de tot l’aparell stalinista.-Potser tindrà vostè raó.-Doncs bé -prosseguí Lenin, visiblement satisfet de què anomenàrem les coses pel seunom, entrant de ple al moll de l’assumpte- li propose a vostè que formem un bloc contra laburocràcia en general i contra la del comitè central en particular.-Res més honrós que associar-se amb una bona persona per a una obra bona -licontestí.Convinguérem que tornaríem a veure’ns al poc temps. Lenin em proposà que meditéssobre l’aspecte d’organització de l’assumpte. La seua intenció era crear una espècie decomissió per a la repressió del burocratisme, que s’incorporaria al comitè central, i a la qualpertanyeríem els dos. En realitat, aquesta comissió tindria per comesa servir de palanca per adesconjuntar la fracció d’Stalin, que era la vertadera espina dorsal d’aquell règim burocràtical mateix temps que creava dins del partit les condicions necessàries perquè jo pogués ocuparel lloc de substitut de Lenin i, segons el seu propòsit, el de successor seu en la presidència delConsell de Comissaris del Poble.Només tenint en compte tot açò, cobra sentit i raó d’ésser aqueixa declaració seua aquè s’ha donat el nom de Testament. Lenin hi esmenta nominalment sis persones, lafisonomia respectiva de les quals traça, sospesant molt atentament les paraules. La finalitatindiscutible que es proposava el Testament era facilitar-me a mi la tasca de direcció. Leninpretén, naturalment, assolir el seu propòsit evitant en la mesura del possible els fregamentspersonals. Parla de tothom amb la major prudència. Als judicis que tanquen un fonscondemnatori procura rodejar-los d’una certa ombra de suavitat. Completant aquesta tàctica,corregeix també amb algunes excepcions la designació resolta que fa de qui ha d’ocupar elprimer lloc. Però en arribar a la silueta que traça d’Stalin, el document canvia de to, i el tocobra caràcter palesament hostil en la postil·la posada més tard pel seu autor al Testament.Parlant de Zinoviev i de Kamenev, diu, com el que no vol la cosa, de passada, que laseua capitulació de l’any 1917 no tenia res de “casual”; és a dir, que ho portaven en la massade la sang. És evident (insinua) que homes com aquests no eren capaços d’acabdillar unarevolució, però aconsella que no se’ls retrega el seu passat. De Bukharin diu que, si bé no ésun marxista, sinó un escolàstic, és un home força agradable. De Piatakov, que era molt capaçal terreny administratiu, però com a polític una nul·litat; que potser aquests dos últims,Bukharin i Piatakov, podrien aprendre encara quelcom; que el més capaç de tots era Trotski,si bé tenia un defecte: excés de confiança en si mateix. Que Stalin era home groller, deslleial,que propendia a l’abús dels poders confiats a ell pel partit. I que calia remoure’l, per a evitar340