la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskique els camarades que vivien a Rússia o emigrats en l’estranger no prestaven a açò prouatenció. Però ens equivocàvem; l’assumpte era objecte de les seues preocupacions, i no solsdeliberaven, sinó que obraven. A l’estiu de 1902 rebia, via Irkutsk, uns quants llibres queportaven ocultes en el folre, impreses en paper finíssim, les últimes publicacions delsemigrats russos. Per elles, sabérem que havia estat fundat en l’estranger un periòdic marxista,Iskra, la missió del qual era servir d’òrgan central als revolucionaris professionals, units perla disciplina fèrria de l’acció. En l’enviament venia el llibre que Lenin acabava de publicar enGinebra amb el títol de Què fer?, consagrat completament a aquesta qüestió. Comparadesamb la nova i grandiosa missió que se’ns oferia, aquelles les meues memòries manuscrites,proclames i articles de periòdic destinades a la “Lliga Siberiana”, havien de semblar per forçainsignificants i mesquines. No hi havia més remei que conquerir un nou camp on treballar.Calia fugir-hi.Llavors, ja teníem dues xiquetes, la menor de les quals no havia complert encaraquatre mesos. La vida a Sibèria era dura. La meua fuga hauria de fer-se-la doblement difícil aAlexandra Lvovna. Ella fou qui decidí que calia fer-ho. Els deures revolucionaris pesavenmés sobre el seu esperit que tota altra consideració, principalment si aquesta era d’ordrepersonal. Ella havia estat la primera a parlar de la possibilitat d’una fugida, quan veiérem lesgrans perspectives que s’obrien davant nosaltres. Aplanà tots els dubtes que s’oposaven a larealització d’aquest projecte i sabé disfressar feliçment als ulls de la policia, per espai de tresdies, la meua absència. Des de l’estranger m’era extraordinàriament difícil fer-li arribar lesmeues lletres. Després, hagué de patir encara un segon desterrament i passaren molts anys enquè només poguérem veure’ns incidentalment. La vida ens havia separat, però sabé mantenirincommovible les nostres relacions intel·lectuals i la nostra amistat.PRIMERA EVASIÓS’apropava la tardor i amb ella, imminent, l’època dels camins intransitables. Per tald’accelerar la meua fuga, es decidí que els dos desterrats que estaven de torn d’esperas’escaparen junts. Un amic de l’aldea prometé treure’m de Verkholensk en unió d’E. G., latraductora de Marx. Sortírem al camp, de nit, i el pobletà que havia de menar-nos ens tapàamb palla i tendals de llenç, com si fóssem una càrrega de mercaderies. Mentre, per tal detreure-li dos dies de davantera a la policia, la meua dona ficava un nin en el llit, exercint elpaper de malalt. El pobletà arriava els cavalls a la manera siberiana, és a dir, a una velocitatde vint verstes per hora. Les meues costelles anaven comptant els clots del camí i a les meuesoïdes arribaven els gemecs de la meua veïna de viatge. Canviàrem el tir dues vegades. Abansd’arribar a l’estació del ferrocarril, em separí de la meua companya d’expedició, per tal de noaugmentar les sospites i els possibles entrebancs. Sense grans contratemps poguí prendre eltren, a on els amics d’Irkutsk m’havien enviat una maleta amb camises emmidonades, unacorbata i altres atributs de la civilització. Portava a la mà un tom d’Homer traduït enhexàmetres russos per Gnieditx i en la butxaca un passaport estès a nom de Trotski, nom quehavia escrit a l’atzar, sense sospitar ni de bon tros que havia de quedar-me amb d’ell per atota la vida. El tren siberià em portava rumb a Occident. Els gendarmes de guàrdia emdeixaven passar sense fixar-se en mi. Les granades dones siberianes sortien a les estacions102