la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEn els Estats Units vivia també, en aquell moment, Kollontai. La viu molt poquesvegades, perquè estava sempre de viatge. Durant la guerra, aquesta dona evolucionàbruscament cap a l’esquerra i es passà de les files dels menxevics a l’ala extrema bolxevic.Els seus grans coneixements lingüístics i el seu temperament en feien una magníficaagitadora. Però al camp teòric, les seues idees foren sempre confuses. En aquells dies deNova York, res li semblava prou revolucionari. Mantenia correspondència amb Lenin il’informava, trencant els fets i les idees a través del seu prisma esquerrà d’aleshores, del queocorria a Amèrica del Nord, entre d’altres coses sobre les meues activitats. En lescontestacions de Lenin s’hi copsa un ressò d’aquests informes, marcadament tendenciosos.En arribar l’hora de la campanya contra mi, els epígons no vacil·laren en acollir-se a aquellsjudicis de Lenin mal orientats i dels que ell mateix s’havia desdit més tard amb paraules iamb fets. Una vegada a Rússia, la Kollontai se situà, des del primer dia, a l’oposicióultraesquerrana, no sols enfront de mi, sinó enfront de Lenin. S’afartà d’escriure contra el“règim de Lenin i Trotski” per a lliurar-se després al règim de Stalin amb una submissiócommovedora.El partit socialista nord-americà s’havia quedat molt endarrerit ideològicament, fins alpunt d’estar encara per davall del socialpatriotisme europeu. La supèrbia amb què la premsaamericana, encara neutral aleshores, parlava de la “bogeria” d’Europa, transcendia també alsjudicis dels socialistes d’aquell país. Gent, com Hillquit propendien a adoptar la postura delbon oncle socialista, nord-americà, que, en arribant el moment oportú, vindria a Europa areconciliar paternalment la família desavinguda de la Segona Internacional. Encara és avui eldia en què no encerte a recordar sense un cert somriure els cabdills del socialisme nordamericà.Eren tots ells emigrats, que en els seus anys mossos havien tingut algun prestigi aEuropa i que, obligats a lluitar allí per l’èxit, oblidaren ràpidament el bagatge teòric queportaven damunt. En els Estats Units hi ha una gran quantitat de metges, enginyers, advocats,dentistes, etc., uns pròspers i d’altres camí de la prosperitat, que comparteixen les seues horesd’oci entre els concerts de celebritats europees i els assumptes del partit socialista. Tota laseua ideologia es compon dels retalls i esquinçalls de la cultura arreplegada en els anysestudiantils. I com, a més a més, tots tenen el seu automòbil propi, és fatal que els elegeixenper a formar els comitès, comissions i delegacions, al càrrec dels quals corre la direcció delpartit. Aquest públic infatuat és el que infon el seu esperit al socialisme d’Amèrica del Nord.Per a ells, Wilson era una autoritat incomparablement superior a Karl Marx. En els fons, nosón més que variants d’aqueix Míster Babbit, que agrada de completar el “negoci” amb lesseues insolents meditacions dominicals sobre l’esdevenidor de la humanitat. Aquesta gent viurepartida en petits clans nacionals, en què la solidaritat de la idea serveix, abans que res, depavelló per a cobrir la mercaderia de les relacions comercials. Cada clan d’aquests té el seucabdill, que generalment és el Babbit més adinerat. Totes les idees es troben en ellscomprensió i tolerància, sempre que no minen la seua autoritat, tradicional ni amenacen (Déunos ens guard!) el seu personal benestar. El més Babbit de tots aquells Babbits era Hillquit,cabdill socialista ideal dels dentistes florents d’Amèrica del Nord.Bastà que entrés en contacte amb aquests homes perquè es despertés en ells un oditerrible contra mi. Els meus sentiments envers ells, encara que potser serien més serens, no esdistingien tampoc per la simpatia. Pertanyíem a dos mons distints. Als meus ulls, ellsrepresentaven la part més podrida d’aquell món contra el qual lluitava i continue lluitant.El vell Eugeni Debbs, es destacava robustament sobre el fons de l’antiga generació,per aquella flama interior d’idealisme socialista que no es resignava a extingir-se. Debbs, queera un revolucionari sincer, encara que de temperament romàntic i predicador, i que no tenia198