la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEl meu despatx estava moblat amb mobles de bedoll de Carèlia. Damunt de laxemeneia, un rellotge posat davall l’advocació d’Amor i Psique, donava les hores amb el seuveueta d’argent. Per a treballar, tot allò no podia ésser més incòmode. Les butaquesdespenien tota una olor lamentable de ganduleria senyorial. Jo em resignava a prendre tambéaquell habitació com una conseqüència secundària i accidental del canvi, amb tanta major raócom que en els primers anys només l’utilitzava per a pernoctar en les breus escapades quefeia des del front a Moscou.Crec que fou l’endemà d’arribar jo de Petrograd quan tinguí una conversa amb Lenin,de peu els dos entre els mobles de bedoll de Carèlia. Amor i Psique ens interrompien de tanten tant amb els seus sons d’argent. Ens miràrem, com si els dos ens haguérem sorprès pensantel mateix: atrinxerat en aquell racó, ens guaitava el passat. Assetjats de passat per tot arreu,ens posàrem a parlar sense mantenir el menor respecte per ell, encara que també, cert és,sense la menor animadversió; únicament amb un poc d’ironia. Seria fals afirmar que enshaguérem arribat a adaptar a aquell ambient del Kremlin; en les condicions en què vivíem, hihavia massa dinamisme i poc de temps sobrant per a “adaptar-se”. Miràvem a l’ambient unpoc de reüll i tiràvem alguna que una altra guinyada, irònica i animadora, a Amor i Psique,com dient: què, no comptàveu amb nosaltres, eh? Doncs no teniu altre remei que anar-vos-enacostumant! Com es veu, el que féiem era adaptar l’ambient a nosaltres.El personal subaltern de la casa no es mogué del lloc. Ens rebé amb un certdesassossec. El règim imperant ací havia estat prou sever; una espècie de servitud de la glevaen què el treball passava de pare a fills. Entre els innumerables lacais i servidors del Kremlin,hi havia no pocs ancians que havien conegut diversos emperadors. Un d’ells, un vellet de caraafaitada, dit Stupitxin, havia estat en temps el terror de la servitud. Ara, els més joves eltractaven d’una manera especial, en què es barrejava el respecte antic i el gest reptador delsnous temps. No se’l veia mai sense fer res; lliscava incansable pels corredors, posant lesbutaques al seu lloc, netejant la pols, mantenint intangible l’aparença de l’antiga esplendor. Amig dia, ens servien una sopa deixatada i unes farinetes d’avena amb la corfa i tot als plats depalau adornats amb l’àguila imperial. -Mira, mira!, què fa?, li deia Sergioska a sa mare al’orella, apuntant per al vell, que surava com una ombra entre les butaques, girant els plats,ara en una, ara en una altra direcció. Fou Sergioska qui ho endevinà: l’àguila bicèfala gravadaa la vora del plat havia de quedar al centre, donant enfront del comensal.-S’ha fixat vostè en el vell Stupitxin? -li preguntí un dia a Lenin.-Hom ha de fixar-s’hi, per força! -em contestà Lenin, amb indulgent ironia.A vegades, li feien pena a hom aquests pobres vells arrancats amb les seues arrels alpassat que pertanyien. Stupitxin no trigà a sentir una gran simpatia envers Lenin, i quanaquest s’hagué de traslladar a un altre edifici, més pròxim al Soviet dels Comissaris delPoble, desplaçà la simpatia a la meua muller i a mi, perquè comprengué que nosaltres sabíemapreciar també l’ordre i que estimàvem els seus benemèrits esforços.Reformàrem de seguida el personal de servei. Els més joves s’adaptaren ràpidament alnou ordre de coses. Stupitxin no volgué passar a la reserva. Es quedà de vigilant en el granpalau, convertit en museu, i de tant en tant es feia una volta per la Casa dels Cavallers a“preguntar”. Més tard, durant els congressos i conferències del partit, Stupitxin estava deguàrdia Al palau, davant de la Sala de Sant Andreu. Entorn d’ell tornava a regnar l’ordre i ellcontinuava rendint els mateixos serveis que en les recepcions dels tsars i els grans prínceps251