la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiAL PODERAquells dies van ser dies extraordinaris, així en la vida del país com en la nostrapersonal. La tensió de les passions socials i de les forces personals assolia el seu màximapogeu. Les masses estaven creant una època i els dirigents sentien que els seus passosanaven a l’uníson amb els passos de la història. En aquells dies es prenien acords i esdictaven ordres de les que depenia el destí d’un poble per a tota una època històrica. I, noobstant això, aquests acords a penes es discutien. No m’atrevisc a dir, perquè no és veritat,que els sospesàrem i meditàrem degudament abans de prendre’ls. Eren acords improvisats.Però no per això eren pitjors. El torrent dels esdeveniments tenia tal força, era tan clar allòque calia fer, que fins i tot els acords de major responsabilitat es prenien de pressa, sobre lamarxa, com quelcom evident, amb la mateixa evidència amb què eren acceptats i complits. Elcamí estava traçat per endavant. No hi havia més que anomenar als problemes i a lesfórmules pel seu nom, no calia posar-se a provar res ni fer noves apel·lacions i crides. Lamassa comprengué perfectament, sense dubtes ni vacil·lacions, allò que la situació per simateixa l’imposava. Els “dirigents”, apressats pels esdeveniments, es limitaven a donarexpressió a allò que acordava amb les necessitats de la massa i les exigències de la història.El marxisme es considera com l’expressió conscient del procés inconscient de lahistòria. Però aquest procés “inconscient” (inconscient en sentit historicofilosòfic, nopsicològic) només es fon amb la seua conscient expressió a les seues cimes culminants, quanles masses, per un desencadenament irresistible, trenquen les comportes de la rutina social iplasmen victoriosament les necessitats més profundes de l’evolució històrica. En instants comaquests, la màxima consciència teòrica de l’època es forja amb els actes més immediats de lesmasses més baixes i miserables i més allunyades de la teoria. Aquesta unió creadora delconscient i l’inconscient, és el que sol anomenar-se inspiració. Les revolucions són momentsd’arrabassadora inspiració de la història.Tot vertader escriptor té moments a la seua obra en què ve un altre, més fort, i el portade la mà. Tot vertader orador té moments en què per la seua boca parla un poc més poderósque allò que brolla d’ella en les seues hores normals. És la “inspiració”, producte de la mésalta tensió creadora de totes les forces. L’inconscient s’alça dels profunds avencs en què viu ies fon amb la tasca conscient de la idea, s’hi enllaça en una suprema unitat.En un moment donat, totes les forces de l’esperit, posades en suprema tensió, xifrenl’activitat personal sencera, fosa amb el moviment de la massa. Tals foren els dies quevisqueren els “dirigents” en les Jornades d’Octubre. Les forces més profundes del’organisme, els seus instints més profunds, fins a aqueix fi sentit de l’olfacte, herència delsnostres avantpassats animals, es dreçaren, feren saltar els dics de la rutina psicològica i esposaren al servei de la revolució. Aquests dos processos, l’individual i el col·lectiu, esbasaven en la fusió del conscient amb l’inconscient, de l’instint, que és el ressort de lavoluntat, amb les més altes generalitzacions de la idea.La façana exterior no tenia res de patètica; la gent anava i venia, fatigada, famolenca,sense rentar, amb els ulls unflats i les cares plenes de barbes. I si, a la volta d’algun temps,agafeu un qualsevol d’aquests homes, serà molt poc el que puga contar-vos de les hores i elsdies crítics.Reproduiré ací uns extractes del llibre de notes de la meua muller, advertint queaquestes notes foren preses prou després d’ocorreguts els fets:238