la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskis’estava portant avant a les meues esquenes entorn del meu nomenament de redactor. Perdescomptat, no és cert, com diu Lenin, ni tal era aleshores el meu estat d’esperit, que joestigués “prou descontent” per no ingressar en la Redacció. La veritat és que no se m’haviapassat pel cap semblant cosa. Em mantenia respecte a la Redacció del periòdic en l’actituddel deixeble amb els mestres. Jo tenia llavors vint-i-tres anys (el redactor més jove, que eraMartov, tenia set anys més que jo, Lenin m’avançava en deu anys) i estava entusiasmat que lasort m’hagués posat en contacte amb aquest magnífic grapat d’homes. Del menor d’ells podiajo aprendre i estava ansiós d’aprendre.En què es basava, doncs, Lenin per a parlar del meu descontent? M’incline a creureque era, senzillament, un colp de tàctica. Tota la lletra està animada per l’aspiració dedemostrar, de convèncer, de sortir-se’n amb la seua. Es veu que vol espantar els altresredactors amb el meu suposat descontent i amb el perill que em separe d’Iskra. És unargument més del que en fa ús. I igualment pot dir hom de l’al·lusió que fa a això del tractede “xicot”. Deutsch era l’únic que usava amb mi, de tant en tant, aquest tractament, i a ell,que no influïa ni podia influir per a res en mi políticament, m’unia una bona amistat. Aquestés un altre argument a què Lenin acudeix per a suggerir als vells la necessitat que emconsideren com home políticament adult. Deu dies després de la lletra de Lenin, Martov liescrivia a Axelrod la següent:“Londres, 10 març 1903. Vladimir Ílitx ens proposa nomenar “Ploma” membre de laRedacció amb plenitud de drets. Els seus treballs literaris revelen indubtable talent. Per lesseues tendències és absolutament “nostre”. Està consagrat de ple als interessos d’Iskra igaudeix de gran predicament ací (en l’estranger) mercè a les seues dots oratòries, que sónconsiderables. Parla meravellosament; no es pot fer-ho millor. N’estic fermament convençut,igual que Vladimir Ílitx. Posseeix coneixements i treballa per completar-los. Jo m’adheriscincondicionalment a la proposta de Vladimir Ílitx”.En aquesta lletra, en què Martov és el ressò fidel de Lenin, no apareix ja capreferència al meu descontent. Martov, que vivia en la mateixa casa que jo, paret per mig,tenia sobrades ocasions d’observar-me, i no podia sospitar en mi cap impaciència perconquerir un lloc de redactor.I per què Lenin insistia tant a incorporar-me a la Redacció? Senzillament, perquè voliaconquerir una majoria segura. Davant una sèrie de qüestions d’interès, la Redacció es dividiaen dos bàndols: en u, hi figuraven els vells (Plekhanov, Zassulitx i Axelrod); en un altre, elsjoves (Lenin, Martov i Potressov). Lenin creia fermament que jo estaria al seu costat en elsproblemes fonamentals. Una vegada, com calgués alçar-se a parlar contra Plekhanov, Leninem cridà a banda i em digué, amb un somriure astut:-És millor que parle Martov, perquè ell sap suavitzar les coses i vostè pega dur.És probable que jo, escoltant allò, fes cara de sorpresa, perquè de seguida hi afegí:-En general, a mi m’agrada que es pegue dur; però a Plekhanov, aquesta vegada, éspreferible tractar-lo amb suavitat.Davant la resistència de Plekhanov, fracassà la proposta de Lenin que jo ingressés enla Redacció. És més: aquella proposta fou la causa principal de la gran aversió que emprengué Plekhanov, el qual comprengué de seguida, naturalment, que Lenin tractavad’aconseguir una majoria segura contra ell. La reforma de la Redacció s’ajornà fins al pròxim117