la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiquants passos. Però no tots ho aconseguien. Per casualitat, es presentà mon pare i volguéprovar també la seua punteria. Les mans li tremolaven i sostenia feixugament l’escopeta. Noobstant això, apagà el ciri. Tenia per a tot un ull precís, i Ivan ho sabia. Entre ells, no sorgienmai disputes ni diferències, i això que mon pare era d’un caràcter prou ordenancista i donat ala crítica i la censura.Jo no mancava mai d’ocupació al taller. Unes vegades estirava la manxa (era unsistema de ventilació inventat per Ivan, en què el ventilador no estava a la vista, sinó quequedava ocult al sòl, cosa que causava l’admiració de tots els visitants) i d’altres vegades lidonava, fins que no podia més, al torn del banc, sobretot quan es tractava de tornejar boles defusta seca d’acàcia per a jugar al croquet. Al taller s’escoltaven converses força interessants,en les quals no sempre es respectaven els límits de l’honor. Al contrari, moltes vegades s’hifaltava obertament. Els meus horitzons anaven dilatant-se per dies i per hores. Foma enscontava les finques en què havia servit i inacabables aventures dels seus senyors i de les seuessenyores. I no sembla que sentís gran simpatia envers ells. Felip, el moliner, enfilava enaquest tema els records dels seus temps de soldat. Ivan Vassilievitx feia preguntes, hitercejava, completava.Iaska, el fogoner, que a vegades exercia també funcions de ferrer, home ros i sec comd’uns trenta anys, no sabia estar quiet molt de temps en el mateix lloc. Quan l’escometial’arravatament, fos a la tardor o a la primavera, desapareixia, per a reaparèixer després de migany. Bevia poques vegades, però quan bevia era a grans dosis i alcohol molt fort. Sentia unapassió cega per la caça, però havia convertit la carrabina en aiguardent. Foma contava que undia s’havia presentat en una botiga de Bobrinez descalç, amb els peus coberts de terra negra,demanant pistons per a cartutxos de caça. Deixà caure la caixa que estava sobre el mostrador,s’acatxà a recollir els pistons caiguts, i com el que no vol la cosa, posà el peu damunt d’un ise l’emportà pegat a la terra.-És veritat això? -preguntà Ivan.-Doncs clar que ho és –contestà Iaska-. Què volia vostè que fes, si no tenia un copec?A mi, aquest procediment per a aconseguir un objecte abellit o necessari em semblavaplausible i digne d’ésser imitat.-Ha vingut el nostre Ignasi -digué Maska la criada- i Dunika s’ha anat a sa casa apassar les festes.Li deien Ignasi, al fogoner, “el nostre” per a distingir-lo d’Ignasi el geperut,antecessor de Tarass a l’alcaldia de l’aldea.“El nostre” Ignasi, que havia entrat en cinquenes, tornava de la ciutat. Ivan li mesuràel pit abans de marxar i assegurà que el donarien per inútil. La comissió de reclutament eltingué un mes reclòs a l’hospital, en observació. Ací féu coneixement amb uns quants obrers idecidí de provar sort en una fàbrica. Ignasi tornava ara a l’aldea, calçat amb botes urbanes,cobert amb una pellissa amb voltes de color. Passà tot un dia al taller parlant de la ciutat, deltreball, de l’ordre, dels torns, dels jornals.-Clar, una fàbrica!...-l’interrompé Foma, grunyint.-Has de saber que una fàbrica no és un taller -intervingué Felip. I les mirades de totsvagaren distretament més enllà del taller.-Molts torns? -preguntà cobdiciós Víctor.-Semblava un bosc.I jo, que escoltava sense pestanyejar aquella conversa, m’imaginava la fàbrica com unatapeït bosc de màquines: màquines dalt i baix, a dreta i esquerra, davant i darrere, i movent-25