la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimalgrat totes les crítiques. Alhora que açò ocorria, l’Arbeiter Zeitung de Viena cantava el diaen què havia capitulat el socialisme del país veí com “el dia gran de la nació alemanya”. Eral’apogeu d’Austerlitz, el seu “Austerlitz”!... Jo no creia que aquell número del periòdicsocialista alemany fos falsificat; les impressions directes que portava de Viena m’havienpreparat per a rebre les pitjors sorpreses. I no obstant això, la votació del dia 4 d’agost en elReichstag, fou una de les decepcions més tràgiques de la meua vida. Què en diria Engels?,em preguntava. La resposta no podia oferir-me dubtes. Però, com hauria obrat Bebel? Ja non’estava tan segur. Però Bebel ja no existia. Existia en canvi Haase, aquell honorabledemòcrata provincià, sense horitzó teòric ni temperament revolucionari que, assetjat per unasituació crítica, defugia tota resolució irrevocable i es refugiava en les solucions a mitges i enl’espera. Aquell home no estava a l’altura dels esdeveniments. I després d’ell venien elsScheidemann, els Ebert, els Wels...Suïssa era un reflex d’Alemanya i França, si bé, clar està, en l’escala més tènue ireduïda d’un país neutral. Perquè la imatge plàstica fos completa, en els escons del parlamentsuís s’asseien dos diputats socialistes que tenien el mateix nom i el mateix cognom: JohannSigg, de Zuric, i Jean Sigg, de Ginebra. Johann era un furiós germanòfil; Jean, un francòfilirreductible. Heus aquí l’espill suís de la Internacional.Cap al segon mes de la guerra em trobí al carrer, en Zuric, el vell Molkenbuhr, quevenia a preparar un poc l’opinió pública. I preguntant-li jo com creia el seu partit que anava adesenrotllar-se la guerra, aquell antic socialista em contestà en els termes següents:-En dos mesos més haurem liquidat França; de seguida ens llençarem sobre el frontoriental per a acabar amb l’exèrcit tsarista, i a la volta de tres o com a màxim quatre mesos,donarem a Europa una pau duradora.Aquestes paraules estan registrades literalment en el meu diari. Clar està queMolkenbuhr no expressava una opinió personal, sinó el judici oficial del partit socialista. Peraquells dies, l’ambaixador de França en Sant Petersburg, apostava amb Sir Buchanan cinclliures esterlines a què la guerra hauria acabat abans de Nadal. Nosaltres, els “utopistes”,sembla que tinguérem per a moltes coses una mirada prou més clara que la d’aquestscavallers “realistes”, els diplomàtics i els socialdemòcrates.Suïssa, entre les fronteres dels quals em veia obligat a esperar la fi de la guerra, emrecordava aquella tranquil·la pensió finlandesa, la Rauha, on a la tardor de 1905 m’haviensorprès les primeres notícies del moviment revolucionari. Encara que també l’exèrcit suísestigués en peu de guerra i des de Basilea s’escoltés el retrunyir dels canons, la nostra pensióhelvètica, la principal preocupació de la qual era l’excés de formatges i la manca de creïlles,tenia molt d’un tranquil oasi cenyit pel setge de foc de la guerra. Qui sap (pensava jo), potserno estiga lluny l’hora en què puguem sortir d’aquest asil per a tornar a veure, a la sala del’Institut Tecnològic, els obrers de Petrograd! Però haguérem d’esperar trenta-tres mesosabans que l’anhelada hora sonés.La necessitat que sentia d’aclarir davant meu mateix els fets viscuts, em mogué a obrirun diari. Amb data 9 d’agost apareixen estampades en ell les línies següents:“És evident que ja no estem davant tals o quals errors, davant aquest o d’altresensopegades oportunistes, davant una sèrie de discursos maldestres pronunciats des de latribuna del parlament, ni davant els vots emesos a favor del pressupost de guerra pelssocialistes del Gran Ducat de Baden, ni davant l’experiment del ministerialisme francès, ni172