la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Prepara’t -em murmura- que l’ànec se’t ve a les mans.Jo només abaste a veure allà lluny, damunt del bosc, una taca que aleteja, però IvanVassilievitx, el gran mestre de la confraria dels ànecs, ja ha tingut temps d’esbrinar quinavarietat d’ànec és aquell. I en efecte, l’ocell ve dret a mi. Si hom falla el tret, IvanVassilievitx llença un gemec a penes perceptible, molt cortès. I, no obstant això, hom voldriaque se’l tragués la terra abans d’escoltar a les seues esquenes aquell lament.Fins a la guerra, Zaisev havia treballat en una fàbrica de filats. Actualment, continuapassant els hiverns a Moscou, treballant de fogoner o en una fàbrica d’electricitat. En elsprimers anys després de la revolució, quan tot el país estava ple de lluites i cremaven elsboscos i els terrenys torbosos, i els camps es veien calbs, els ànecs no volaven. Zaisev maleïadel nou règim; però l’any 1920 tornaren els ànecs a transmigrar en grans bandades, i ja IvanVassilievitx reconeix plenament la sobirania dels soviets.A dos quilòmetres d’ací funcionà durant un any una petita fàbrica de metxes depropietat de l’estat. La dirigia l’antic fogoner del meu tren militar. La dona i la filla de Zaisevportaven a casa tots els mesos trenta rubles cada una, que guanyaven a la fàbrica.. Allò erauna riquesa fabulosa. Però aviat la fàbrica saturà de metxes tota la comarca i hagué de tancarles portes. Els ànecs tornaren a ésser base del suport de tota la família. El dia 1er de Maig,Ivan Vassilievitx es veié instal·lat a l’escenari d’un gran teatre de Moscou, entre els hostesd’honor. Allí estava, assegut en primera fila, amb el peu balandrim-balandram recollit, untant perplex, però sempre digne, escoltant el meu discurs. L’havia portat Muralov, amb quisolíem compartir les alegries i les penalitats de la caça. Ivan Vassilievitx es tornà aKalosxino, molt content del meu discurs i contant-se’l a tot el món a l’aldea, perquè ho haviaentès tot perfectament. Açò estrenyé encara més els lligams amistosos que als tres ens unien.Convé advertir que els caçadors vells, sobretot els de les proximitats de Moscou, són gent pocde fiar, perquè no en va han estat en contacte durant molts anys amb els grans senyors: sónmestres en adulacions, mentides i jactàncies. Ivan Vassilievitx no és d’aquests. És un homesenzill, dotat de gran talent d’observació i de dignitat personal. I és que, en els fons de la seuaànima, no és un mercader, sinó un artista de la seua professió.També Lenin se n’anava, algunes vegades, a caçar amb Zaisev, i Ivan Vassilievitxensenyava a tothom el lloc on, en el graner de fusta, se solia tendir Lenin entre la palla. Leninera molt aficionat a la caça, encara que només sortia molt de tard en tard. I caçant, malgratl’enorme paciència que tenia per a les grans coses, s’acalorava extraordinàriament. Així comels estrategs genials són generalment mals jugadors d’escacs, els genis polítics, que tenengran pols i mirada precisa per als seus blancs, solen ésser caçadors mediocres. Encara recordequan em contà, amb to de desesperació, com quelcom que no es podia reparar ja mai i que laconsciència l’acusava, que, fent una batuda a la guineu, havia errat el tret a vint-i-cinc passosde la bèstia. Jo el comprenguí perfectament, i sentí el cor envaït de simpatia i de pietat.No tinguí mai ocasió d’anar de caça amb ell, malgrat que arribàrem a concertar-nosmoltes vegades, fixant el dia com a cosa decidida. En els primers anys després de larevolució, no podia hom ni pensar-hi. Lenin sortia alguna que una altra vegada al camp, peròjo no podia abandonar ni per un instant el tren, el quarter general o l’automòbil, i passí totsaquells anys sense agafar una sola vegada la carrabina. En els últims temps, després desufocada la guerra civil, sempre sorgia quelcom imprevist a interposar-se en els nostres plans.Després, vingué la seua malaltia. Poc abans d’enllitar-se, ens havíem concertat per a reunir-353