la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskique reboten impotents tots els humanitaris tòpics. La lluita gira tota ella al voltant del poder, iés una lluita implacable a vida o mort. No en una altra cosa consisteix la revolució. ¿Sotaaquestes circumstàncies, quin valor ni quina eficàcia pot tenir la pena de presó, amb homesque confien a apoderar-se del poder a la setmana següent, per a des d’allí enviar quan elsarribe el torn a presidi o exterminar els que avui empunyen el timó? Ja se sap que des delpunt de vista del que podríem anomenar el valor absolut de la personalitat humana, larevolució és tan “condemnable” com la guerra i com tota la història humana en general. Peròaquest concepte de la personalitat és, al seu torn, el fruit d’un procés de revolucions que distaencara molt d’haver arribat al final. Per tal que el concepte de la personalitat adquirisca unsentit real i el desdenyós concepte de la “massa” deixe d’ésser una antítesi que s’alça davantla idea filosòfica privilegiada de la “personalitat”, cal que la mateixa massa conquerisca per simateixa una etapa històricament més elevada, per mitjà de la palanca de la revolució, o,millor dit, d’una sèrie de revolucions. No sé, ni (per dir-ho sincerament) m’interessa saber, siaquest punt de vista serà bo o roí, segons el parer de la filosofia normativa. Del que sí quetinc l’absoluta convicció és que la humanitat no coneix fins avui un altre camí.Aquestes consideracions no intenten, ni de bon tros, “justificar” el terrorrevolucionari. Semblant temptativa equivaldria a donar la raó als acusadors. Vegem, però, quisón aquests acusadors. Són els que han encès i usufructuat la gran guerra mundial? Els nousrics, que ofrenen a la glòria del “soldat desconegut” l’aroma dels seus cigars havans desobretaula? Els pacifistes que lluitaren contra la guerra mentre la guerra era un concepte i queestan disposats, pel que es veu, a repetir en quant se’ls ho mane la seua repugnant mascarada?Els Lloyd George, els Wilson, els Poincaré, que, per a castigar el crim dels Hohenzoller (i elseu propi) es cregueren autoritzats a deixar morir de fam els xiquets d’Alemanya? Elsconservadors d’Anglaterra o els republicans de França, que atiaven la guerra civil a Rússiades de fora, posats a bon segur i còmodament arrepapats, per a cotitzar en grans guanys lasang d’aquells que combatien ?... I així podríem continuar preguntant fins a l’infinit. Allò quea mi m’interessa no és arribar a una justificació filosòfica, sinó oferir una explicació política.La revolució ho és perquè col·loca tots els antagonismes que informen un procés històricdavant aquesta alternativa: la vida o la mort. ¿O és que es hom pensarà que aqueixossubjectes que a cada mig segle van removent sobre serralades senceres de cadàvers unaqüestió com la de la nacionalitat d’Alsàcia-Lorena seran capaços de transformar el seu règimsocial per mitjà de discursos de ventrilòquia parlamentària? Fins avui, ningú ens ha demostratcom podia assolir-s’hi. Nosaltres poguérem fer saltar les resistències del penyal secular perl’acer i la dinamita. I quan l’enemic disparava sobre nosaltres, que era generalment ambcanons forjats als països de la democràcia i la civilització, haguérem de contestar amb lesmateixes armes. No importa que Bernard Shaw mogués la barba amb gest de reprotxe contraels uns i els altres. Qui feia cas dels seus sublims arguments?Però a l’estiu de 1922, la qüestió de les represàlies prengué un caire molt més agut,perquè ara es tractava dels cabdills d’un partit que a la seua hora havien lluitat al nostre costaten la campanya revolucionària contra el tsarisme, i que després de triomfar la Revoluciód’Octubre, giraren contra nosaltres les armes del terrorisme. Pels trànsfugues que es passarena les nostres files de les d’ells, sabérem que els principals actes terroristes no havien estatorganitzats, com en un principi pensàrem, per individus aïllats, sinó pel partit sencer, encaraque aquest no s’atrevís a assumir-ne la responsabilitat. Era inevitable la sentència de mort, iel tribunal no tingué altre remei que decretar-la, però la seua execució hauria desencadenatimmediatament, com a resposta, una onada de terrorisme. Limitar-nos a infligir penes depresó, per greus que elles fossen, hauria equivalgut a donar ales als terroristes, que estavenmés segurs que ningú que el poder no duraria molt de temps a mans dels soviets. No quedava336