la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiL’anhel de veure, de saber, de comprendre-ho tot, que començava a despertar-se enmi, cercava un fuga en aquella ànsia devoradora de lletra impresa, les mans i els llavisinfantils es llençaven al torrent de les paraules. Tot allò que després en la vida havia d’oferirmel’experiència d’interès o d’entusiasme, d’alegries o de tristeses, es contenia ja en lesemocions d’aquelles lectures, com en ombra o en promesa, a manera d’aquarel·la o dibuixesbossat.Les hores, o millor dit mitges hores, de lectura en veu alta durant les vetllades aOdessa entre la fi de la jornada i el son, foren les més belles de la meua infància. El meu cosíens llegia generalment a Puixkin o Nekrassov, amb preferència a aquest. Però arribava l’horareglamentària i Fany deia:-És hora d’anar-se’n al llit, Liovuska.Jo la mirava amb ulls suplicants.-Cal anar a colgar-se, jovenet -deia el cap de la casa.-Altres cinc minuts res més! -imprecava jo.Me’ls concedien. Després, m’acomiadava dels dos amb un bes i me n’anava al llit,segur que el mateix hauria pogut continuar escoltant tota la nit, per a caure dormit com unapedra a penes posava el cap al coixí.Sofia, una parenta llunyana que cursava el vuitè any de gimnàs, vingué a passar unessetmanes a casa del meu cosí, per a guarir-se d’un atac d’escarlatina. Era una xica moltintel·ligent i de molta lectura, tanmateix que privada de caràcter i originalitat, que no trigà enanar-se’n apagant a poc a poc. Jo estava entusiasmat amb ella, cada dia li descobria nousconeixements i capacitats, i en presència seua m’adonava de la meua nul·litat. Li copí elprograma d’exàmens i l’ajudí en d’altres diverses coses, a canvi de tot això, ella, durant lamigdiada, quan tots es retiraven a descansar, em llegia en veu alta; junts composàrem unpoema satíric en vers titulat Viatge a la Lluna. Durant aquest treball, jo no trobava assossec.A penes exterioritzava qualsevol modesta iniciativa, la meua col·laboradora s’apoderava de laidea, la desenrotllava ràpidament, hi introduïa les més diverses variants i li posava de pressala rima; jo anava sempre a remolc. Passades les sis setmanes de la quarantena, Sofia se’ntornà als seus estudis, i em quedí una altra vegada sol; era com si m’hagués emancipat.Entre els coneguts notables dels meus parents s’hi trobava Sergi Ivanovitx Sytxovski,vell periodista, romàntic i intèrpret de Shakespeare, molt conegut en el sud. Era un home detalent, però molt donat a la beguda. Açò feia que adoptés davant els homes, i fins i tot elsxiquets, l’actitud de qui se sent culpable. Coneixia Fany des de la seua infància i l’anomenavaFaniuska. A mi, m’agafà gran afecte des del primer moment. Després de preguntar-me quèhavíem donat a l’escola em posà per tema una comparació entre El poeta i el llibrer, dePuixkin, i El poeta i el ciutadà, de Nekrassov. Em posí a tremolar. La segona obra ni tan solssabia que existís, però allò que més por em feia era haver d’haver-me-les amb Sergi IvanovitxSytxovski, un escriptor. Aquesta paraula ressonava en les meues oïdes com caiguda d’unaaltura inaccessible.-De seguida llegirem tot açò... –digué Sergi Ivanovitx53