la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskisignificava per a nosaltres [...] però no hi havia temps a perdre, perquè havíem de preparar elsdocuments per al 6è Congrés de la Internacional Comunista. En aquelles circumstàncies, noera cosa fàcil. I, no obstant això, la necessitat de realitzar aquell treball, costés el que costés,ens alleujà com un sinapisme i ens ajudà a suportar les primeres setmanes, que foren terribles.“Esperàvem ací a Sinuska (la nostra filla major), per al mes de juliol. Però notinguérem altre remei, sentint-ho molt, que renunciar a la seua visita. Guetier insistíurgentment en la necessitat d’enviar-la a un sanatori. Feia ja temps que estava malalta delpulmó, i la campanya que hagué de sostenir atenent la seua germana durant els tres últimsmesos, quan aquesta estava ja desnonada pels metges, acabà de minar completament la seuasalut...“Però parlem dels treballs referents al congrés. He decidit començar per la crítica delprojecte del programa, portant-hi totes les qüestions que ens separen de la direcció oficial. Elresultat d’aquests treballs ha estat un llibre d’onze plecs impresos. En general, no he fet mésque resumir el fruit dels nostres treballs col·lectius de l’últim quinquenni, des que Lenins’apartà de la direcció del partit i el poder caigué a mans dels brivalls epígons, els quals,després de viure algun temps sobre els interessos del capital acumulat, quan ja aquests no elsbastà, començaren a ficar mà també al capital.“L’apel·lació al congrés ha favorit unes quantes dotzenes de lletres i telegrames. Elrecompte de vots no ha acabat encara. Però sabem que de cada cent vots aproximadament nos’han pronunciat per les tesis de Preobrazenski més que uns tres...“És força probable que el bloc pactat per Stalin i Bukharin amb Rikov puga sostenirencara en aquest congrés les aparences de la unitat, per a, així, fer l’últim esforç desesperatper tirar damunt de nosaltres la “definitiva” llosa sepulcral. Però aquest nou esforç i la seuainevitable esterilitat és, precisament, allò que pot accelerar el procés de desintegració dins delbloc; perquè l’endemà de tancar-se el congrés, sorgirà de nou, i més sense pudor que mai, lapregunta de sempre: I ara, què? Ja veurem quina contestació li donen. Després de desaprofitarla situació revolucionària alemanya l’any 1923, tinguérem com a compensació, en els anys1924 i 1925, una violenta conversió ultraesquerrana. El rumb ultraesquerrà de Zinoviev pujà,impulsat per un rent exemplar: la campanya contra els partidaris de la industrialització,l’aventura de Raditx, La Follette, la internacional camperola, el Kuomintang, i la resta. Quanel rumb ultraesquerrà fracassà pertot arreu experimentà un alça, sempre amb el mateix rent, elrumb de dreta. No està fora del possible la repetició sobre una escala més extensa del mateixfenomen; és a dir, d’una nova política ultraesquerrana, recolzada sobre les mateixescircumstàncies d’oportunisme. No obstant això, les forces econòmiques latents, podran donaral trast novament i d’una manera brusca amb aquesta orientació d’ultraesquerra, imprimint-liun viratge resoludament dretà.”Al mes d’agost escriguí a una sèrie de camarades en els termes següents:“Segurament haureu notat que la nostra premsa no informa del ressò que els successosocorreguts al si del nostre partit ha despertat als periòdics europeus i nord-americans. Bastavaaçò per a sospitar, amb certes aparences de veritat, que aqueix ressò no responia als desitjosdel “nou rumb”. Però avui, ja puc dir-vos que no són només sospites, sinó un testimoni clar dela mateixa premsa. El camarada Andreitxin m’envia una pàgina arrencada del número defebrer de la revista nord-americana The Nation. Després de descriure concisament elssuccessos últimament produïts ací, el periòdic, que és l’òrgan més prestigiós de l’esquerrademocràtica, escriu:“Tot el que queda dit ens porta a formular, per damunt de totes, aquesta pregunta:qui representa a Rússia l’aplicació del programa bolxevic, i qui la indubtable reacció encontra? El lector nord-americà ha cregut sempre que Lenin i Trotski sostenien la mateixa392