la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEls funerals de Ioffe foren organitzat per a un dia i hora de treball que feienimpossible l’assistència del proletariat de Moscou. No obstant això, hi assistiren més de deumil persones, i el funeral esdevingué una potent manifestació contra el règim d’Stalin.Mentre, la fracció stalinista anava preparant el congrés del partit i esforçant-se percol·locar-lo davant el fet consumat d’una escissió. Les anomenades “eleccions” per a lesassemblees locals que havien d’enviar els delegats al congrés s’havien celebrat ja abansd’obrir-se oficialment la “discussió”, infestada de mentides, mentre les columnes de sibilantsmilitarment organitzades segons els mètodes feixistes feien fracassar les reunions. Seriadifícil imaginar-se res més infame que la preparació del 15è Congrés del partit. Per aZinoviev i el seu grup no era difícil endevinar que aquest congrés havia de finir, políticament,amb la campanya de repressió iniciada als carrers de Moscou i de Leningrad en el desèaniversari de la Revolució d’Octubre. L’única preocupació de Zinoviev i dels seus amics, ara,era capitular a temps. No podien deixar de comprendre, naturalment, que els buròcratesstalinistes no veien en ells, en els del segon rang de l’oposició, el vertader enemic, sinó que lamedul·la de l’oposició estava, per a ells, en el grup de persones concentrades al meu voltant.Per això havien de confiar que, en trencar ostensiblement amb mi davant la faç del 15èCongrés, assolirien, si no la benevolència, almenys el perdó de l’altra part. No es pararen apensar que aquella doble traïció seria la seua mort política. I si bé, de moment, la decepcióafeblí el nostre grup, assestant-li una punyalada a traïció, els desertors no sortiren guanyantres, perquè s’enfonsaren, políticament, per a sempre.El 15è Congrés expulsà del partit a l’oposició en conjunt. Els expulsats foren posats adisposició del GPU.DEPORTATSobre la nostra deportació a l’Àsia Central, em limitaré a reproduir, íntegrament, lanarració de la meua muller.“El dia 16 de gener de 1927, des de les primeres hores del matí, ens posàrem a recolliri empaquetar les coses. Tinc temperatura, i entre la febre i la feblesa se’m va el cap en aquestcaos dels objectes que acaben de portar del Kremlin i dels altres que cal empaquetar per aemportar-nos-els. Allò era una algaravia de mobles, calaixos, robes i llibres. Hi afegisca hom,a més, la successió constant de visites, d’amics, que venien a acomiadar-se. El nostre metge iamic F. A. Guetier ens aconsella candorosament que ajornem el viatge a causa del meurefredament. No té la menor idea de la causa a què aquest viatge respon i del que significariaajornar-lo. Confiem que em reposaré un poc al tren, perquè en les condicions dels “últimsdies” era completament impossible reposar-se a casa. Hi desfilen una sèrie de cares noves,moltes de les quals era la primera vegada que les veia. Abraçades, encaixades de mans,manifestacions de simpatia, vots perquè ens fos bé. Vénen a augmentar aquell caos elsenviaments de flors, llibres, dolços, coses calentes, etcètera. Va expirant l’últim dia de batuda,de tensió, d’excitació. Ja s’han portat a l’estació totes les nostres coses. Els amics s’hantraslladat també a l’estació per a acomiadar-nos. La família està tota reunida al menjador,preparada per al viatge. Esperem els agents del GPU. Mirem al rellotge... Són les nou, les nou381