la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiPer ser l’obertura de curs, no hi hagué classes. Els alumnes alemanys i molts d’altresque no ho eren, es reuniren a l’església luterana que donava nom a l’institut. Immediatament,caiguí sota la jurisdicció d’un xicotot fornit que no havia assolit d’ingressar encara al’institut, i que coneixia bé les ordenances. M’assegué al seu costat en un banc de l’església.Era la primera vegada que escoltava l’orgue, els sons del qual m’ompliren d’espant. Després,aparegué un home alt i tot afaitat, tocat de blanc, i la seua veu ressonava en les voltes del’església, assotant les ones d’aire, que semblaven cavalcar al galop unes sobre altres. Lallengua misteriosa decuplicava la gravetat i la força del sermó.-De què parla? -li preguntí al meu veí, molt emocionat.-És el pastor Binnemann –m’explicà Karlson-, un home molt llest, el més llest de totaOdessa.-I què diu?-Home, doncs allò que ve al cas -em digué, ja amb menys entusiasme, el meu veí- quecal ésser bon estudiant, aplicar-s’hi molt i viure en bona harmonia amb els companys...Després resultà que aquest rodanxó admirador del pastor protestant era un gandul deset soles i un gran busca-raons, que en els descansos no feia més que repartir punyades a tort idret.-El segon dia fou millor. Destaquí en els comptes i copí a satisfacció les lletres del’encerat. El professor m’elogià davant tota la classe i em posà dos cincs. Açò emreconciliava ja amb els botons d’os. L’ensenyament de l’alemany en les primeres classesestava a càrrec del mateix director, Cristian Cristianovitx Schwannebach. Era un buròcratapolit i meticulós, que havia pogut arribar a aquell lloc per ésser gendre del pastor Binnemann.La primera cosa que féu, fou mirar-nos les mans a tots; les meues les trobà satisfactòries.Després, quan veié que havia copiat bé tot allò que estava a la pissarra, m’elogià i em posà uncinc. De manera que el segon dia torní a casa del col·legi condecorat amb tres notes màximes.Les portava guardades al morral com un preciós tresor, i no corria, sinó que volava pelcarreró de Pokrovski endavant, esperonat per la cobdícia de l’homenatge familiar.Tals foren els començaments de la meua vida de col·legial. M’alçava enjorn, beviamolt de pressa el te, em tirava a la butxaca de l’abric el desdejuni envoltat en un paper i sortiacorrent vers l’escola, per a no perdre el primer rés. Mai arribava tard. M’estava molt quiet enel banc, seguia atentament les lliçons i copiava amb gran atenció allò que posaven a lapissarra. De tornada a casa, preparava aplicadament les lliçons i escrivia els temes. I men’anava al llit a l’hora reglamentària, per a tornar a prendre el te de pressa al matí següent icórrer de nou a l’escola temorós de perdre el primer rés. A poc a poc, i puntualment, anavaguanyant llocs. Als professors, amb els qui m’encreuava al carrer, els saludavarespectuosament.El contingent d’homes rars i maniàtics és molt gran en el món, però en cap professióabunda tant com entre el professorat. A l’Institut de Sant Pau, el nivell professoral potserdespuntés sobre l’usual. L’institut tenia bona fama, i no era immerescuda, perquè el règimque s’hi seguia era sever i feia als xics treballar, i cada any se sostenien més tenses les regnes,sobretot des del dia en què la direcció passà de mans de Schwannebach a les de Nikolai44