la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiteòrics. El governador d’Irkutsk autoritzava els trasllats d’un lloc a un altre amb relativafacilitat. En unió d’Alexandra Lvovna, em traslladí a unes dues-centes cinquanta verstes capa orient, a la vora del riu Ilim, on vivien uns amics nostres. Ací, estiguí algun temps empleat al’oficina d’un mercader milionari, els magatzems de pells del qual, botigues i tavernesocupaven, dispersos, una superfície tan gran com la de Bèlgica i Holanda juntes. Era unpoderós senyor feudal del comerç. Tenia sotmesos milers de tungusos, als qui anomenava“els meus tungusets”. I aquest home no sabia posar ni tan sols el seu nom i havia de signaramb una creu. Es passava tot l’any menjant míserament, com un avar, per a malgastar totauna fortuna a la fira de Nikhni-Novgorod. Estiguí al seu servei mes i mig. Fins que un diaanotí un pud de “negre d’Alemanya” en compte d’anotar una lliura, i passí un comptemonstruós a un client llunyà. Aquesta relliscada minava considerablement la meua fama, idecidí deixar el càrrec. Ens en tornàrem a Ust-Kut. Fou un hivern terrible, el fred arribà aquaranta-quatre graus Reaumur. El carreter que ens menava arrencava amb les seues mansenguantades els caramells que penjaven del morro dels cavalls. Jo portava damunt de la faldauna xiqueta de deu mesos que ens havia nascut. La criatura respirava per una espècie dexemeneia que li havíem fet damunt de la cara entre les pells. En arribar a una estació lamovíem atentament, temorosos que s’hagués ofegat. No obstant això, el viatge finí feliçment.Però no estiguérem molt de temps en Ust-Kut. Passats alguns mesos, el governador ensautoritzà a traslladar-nos un poc més al sud, a Verkholensk, on teníem també amics.L’aristocràcia del desterrament la constituïen els vells populistes, que havien acabatinstal·lant-se ací, uns d’una manera i altres d’una altra. Els joves marxistes formaven grup abanda. Per aquella època arribaren al nord els primers obrers condemnats per delicte de vaga;havien estat escollits a l’atzar entre la massa, i molts d’ells eren mig analfabets. Per a aquestsobrers, el desterrament fou una escola preciosa de política i de cultura. Igualment que onvullga hom que es reuneixen homes subjectes per la força, les diferències d’opinió prenienmoltes vegades forma d’agres disputes. Conflictes d’ordre privat i caràcter sentimentalacabaven ben sovint en drames. No eren rars els suïcidis. En Verkholensk ens rellevàvem pera vigilar un estudiant de Kiev. Un dia, viu brillar damunt de la seua taula uns trossos demetall; després, resultà que havia estat tornejant bales de plom per a la seua escopeta de caça.No poguérem evitar-ho. Es recolzà el canó contra el pit i premé el gallet amb un dit del peu.El soterràrem en silenci, en la part alta d’un tossal. Llavors, encara defugíem els discursoscom quelcom fals. En totes les colònies importants de desterrats hi havia tombes de suïcides.Alguns deportats, principalment a les ciutats, es deixaven guanyar per l’ambient. D’altres esdonaven a la beguda. En el desterrament com a la presó, no hi havia més àncora de salvacióque el treball intel·lectual intens. Pot dir-se que els marxistes eren els únics que treballaventeòricament.Esperàvem amb la major emoció l’arribada o el pas de les noves conduccions. En lesaigües del Lena coneguí, en aquells anys, a Dzerzinski, a Uritski i a molts altresrevolucionaris joves als qui esperava un gran esdevenidor. Recorde que en una nit fosca deprimavera, junt a una foguera que havíem encès a la vora del Lena, sortit de llit aquell any,ens llegí Dzerzinski un poema que havia compost en llengua polonesa. El gest i la veu erenmagnífics, però el poema valia poc. Corrent el temps, també la vida d’aquest home s’havia deconvertir en un poema ombrívol.Poc després d’arribar a Ust-Kut, comencí, a col·laborar en un periòdic d’Irkutsk,anomenat Revista Oriental. Era un periòdic provincià autoritzat per la censura, que els vellspopulistes crearen en el desterrament i del que, de moment, s’havien apoderat els marxistes.Jo comencí enviant correspondències de l’aldea, esperí amb una certa emoció a què97