la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskipobletans, els asils i els gossos que pul·lulaven als quadros de Miquel. Ací no es notava per ares la guerra. Cada cosa ocupava, impertorbable, el seu lloc, i els colors vivien la seua vidapròpia i lliure.En el meu llibre de notes assentí al museu la reflexió següent:“Entre la nostra època i aquests artistes antics vingué a interposar-se, abans de laguerra (sense eliminar ni enxiquir allò vell), l’art nou, més íntim, més individual, més matisat,més suggestiu, més mogut. És probable que la guerra vente per a molt de temps aquestesconcepcions i aquest mode, substituint-les per les passions i els patiments de les masses; peròencara que així siga, no és fàcil que retornem a les formes antigues, a aqueixes formes debellesa, anatòmicament i botànica perfectes, als malucs d’un Rubens (si bé els malucs tindranprobablement gran predicament en el nou art de la postguerra, ansiós de vida). Difícil cosa ésprofetitzar; però tinc l’evidència que aquestes sensacions insòlites que s’han apoderat de quasitota la humanitat civilitzada, produiran un art nou...”Assegut a l’hotel, llegia, diccionari en mà, els periòdics espanyols, i esperava quearribaren les respostes a les lletres que havia escrit a Itàlia i Suïssa. Encara tenia l’esperançaque em deixaren entrar en territori suís. Al quart dia d’estar a Madrid rebí una lletra de Parísdonant-me l’adreça del socialista francès Gabier, que dirigia a la capital d’Espanya unacompanyia d’assegurances. Malgrat la posició social burgesa que ocupava, Gabier resultàésser adversari resolt de la política patriòtica que estava seguint el seu partit. Per ell sabí queels socialistes espanyols estaven plenament influenciats pel socialpatriotisme francès. No hihavia més oposició seriosa que la dels anarquistes de Barcelona.El secretari del partit socialista, Anguiano, a qui tenia el propòsit de visitar, estava peraquells dies a la presó complint quinzena, per haver faltat el respecte a un sant de l’EsglésiaCatòlica. D’haver ocorregut açò uns segles abans, l’haurien cremat en la foguera sense méscontemplacions.Mentre arribava la contestació de Suïssa, continuava estudiant algunes paraulesd’espanyol, xerrant amb Gabier i visitant els museus. El dia 9 de novembre fui cridat alcorredor amb gestos de terror per la donzella de la petita pensió en què m’havia instal·latGabier. En el corredor, esperaven dos subjectes de pelatge inconfusible, que sense perdre eltemps en grans cortesies, m’invitaren a què els acompanyés. On? No cal preguntar-ho: a laDirecció de Policia de Madrid. Arribats al punt de destí, m’assegueren en un racó.-De mode, que estic detingut? -preguntí.-Sí, per una horeta o dos.Set bones hores em tingueren en la Direcció, sense canviar de postura. Cap a les nouem menaren escales amunt. Haguí de comparèixer davant un Olimp prou nombrós.-I per què se’m deté, si es pot saber?Aquesta pregunta, tot i ésser tan senzilla, causà la sorpresa dels olímpics. Una rerealtra, foren aventurant-se diverses hipòtesis. Un d’aquells senyors parlà de les dificultats queel govern rus posava per als passaports dels estrangers que es dirigien a aquell país.188