la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskihi havia una ombra de consciència culpable, però no en sabí la raó fins que no estàvem al tren.Quina alegria la seua quan saberen que escortaven els “diputats obrers”, i que aquests nomarxaven a la mort, sinó al desterrament! Els gendarmes, que formen una espècie d’escortasuperior, no es presenten mai al nostre cotxe. Fan la guàrdia fora: a les estacions rodegen elvagó, es queden de sentinella a la porta i, sobre tot (perquè aqueixa sembla la seua principalmissió), vigilen l’escorta que ens acompanya.”Els soldats que ens custodiaven s’encarregaven d’anar tirant d’amagat les lletres a lesbústies del trajecte.En Tiumen deixàrem el ferrocarril i prosseguírem el viatge tirats per cavalls. Per acatorze desterrats, ens enviaven una escorta de cinquanta-dos soldats, a més del capità,l’oficial de policia i el sergent. La caravana es componia d’uns quaranta trineus. Des deTiumen fins passar Tobolsk, el camí anava vorejant el riu Obi.“Avancem [escrivia a la meua muller] unes 70 a 100 verstes diàries cap al nord, queve a ésser gairebé un grau. Gràcies a aquesta marxa ininterrompuda, el descens de lacivilització (si cal parlar de civilització en aquestes latituds) salta bruscament als ulls. Tots elsdies descendim un escaló més al regne del fred i la barbàrie.”Després de creuar les comarques empestades de tifus, el dia 12 de febrer, a les trentatresjornades de viatge, arribàrem a Berezov, on havia estat desterrat en temps el príncepMentxikov, col·laborador de Pere el Gran. Ací ens donaren dos dies de descans. Fins aObdorsk faltaven 500 verstes. Ens deixaven sortir a passejar a l’aire lliure. Les autoritats notemien ja que poguérem escapar-nos. Només hi havia un camí per a tornar enrere: el queseguia el curs del riu al llarg de la línia del telègraf, on era fàcil agafar el fugitiu. En Berezovvivia desterrat l’agrimensor Roxkovski, amb qui deliberí sobre les possibilitats d’una evasió.Em digué que podia intentar prendre directament, per la senda occidental, riu Sosva amunt,en la direcció dels Monts Urals i d’allí, en un trineu tirat per rens, fins a les mines. Des de lamina de Bogoslovski hi havia un petit ferrocarril de via estreta que em portaria a Kuxva, d’onpartia el ramal de Perma. I ací, la línia general: Perma, Viatka, Vologda, Sant Petersburg,Helsingfors... Però pel riu Sosva no hi havia cap camí. A pocs passos de Berezov començaval’erm, la soledat salvatge. No em trobaria amb un policia en un espai de mil verstes, niensopegaria amb el menor poblat rus, i de telègraf ni parlar-ne. Només alguna que una altracabanya d’ostiacs, disseminada ça i lla, i en compte de cavalls, que no existien per aqueixosparatges, hauria de valdre’m de rens. No era fàcil que la policia m’agafés, en canvi, corria elrisc de perdre’m enmig de l’estepa o de perir entre la neu. Estàvem al mes de febrer, el mesde les grans nevades...El doctor Feit, un vell revolucionari que anava en la nostra partida, m’ensenyà a fingirun atac de ciàtica, a fi de poder quedar-me uns quants dies hospitalitzat en Berezov. No emfou difícil portar a terme aquesta part modesta del pla preconcebut. La ciàtica no és, comtothom sap, malaltia susceptible de comprovació. M’instal·laren a l’hospital. Ací, el règim devida era d’una llibertat absoluta. Tot just que comencí a sentir-me “millor”, m’allunyava del’hospital i estava fora, a vegades, diverses hores seguides. El metge m’incitava a passejar.Donada l’estació de l’any en què estàvem, no podien sospitar en mi el menor propòsit defuga. Calia decidir-se. I em decidí per la senda directa dels Urals.Roxkovski, l’agrimensor, posà el meu propòsit en coneixement d’un camperol del’aldea, a qui coneixien pel malnom de “Pota de cabra”, i aquest homenet petit, sec, ponderat,fou el vertader organitzador de l’evasió, sense lucrar-se’n en res. Quan es descobrí la seua143