la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiversicle, amb els que estaven en anglès i en italià. Al cap d’alguns mesos, havia avançat prou,per mitjà d’aquest procediment. He de dir, no obstant això, que el meu talent lingüístic ésprou mediocre. No he arribat a dominar amb perfecció cap idioma estranger, tot i haver viscutllargues temporades en uns quants països d’Europa.Els locutoris a què ens treien per a rebre les visites dels familiars eren una espècie degàbies de fusta estretes, separades del visitant per dues reixes de ferro. Quan mon pare emvisità per primera vegada, cregué que els presos estàvem ficats tot el temps en aquellscalaixos, i fou tal el seu terror, que no podia parlar. Apressat per les meues preguntes, moviaels pàl·lids llavis sense articular paraula. Mai se m’esborrarà del record aquella cara. A mamare l’havien preparada i estava més serena.A les nostres cel·les arribava, per fragments, un ressò llunyà dels successos del dia. Laguerra sud-africana a penes ens interessava. Érem encara provincians, en el més estricte sentitde la paraula. Tendíem a interpretar la lluita dels anglesos contra els bòers gairebéexclusivament amb el criteri d’un triomf inevitable del capitalisme. El procés de Dreyfus, queassolia llavors el seu apogeu, ens apassionava en allò que tenia de dramàtic. Un dia, arribà anosaltres el rumor que a França havia tingut lloc un colp d’estat que havia restablert lamonarquia. Aquesta notícia ens omplí de vergonya i humiliació. Els carcellers anaven ivenien sense parar pels ferris corredors i escales, tractant de calmar aquella tempestat decolps i crits. Era una nova protesta contra el ranxo malmès? No, l’ala política de la presóprotestava sorollosament contra la restauració de la monarquia francesa.Els articles sobre la maçoneria que venien en les revistes teològiques m’interessarenprou. D’on procedia aquest estrany moviment?, em preguntava. Com ho explicaria elmarxisme? Em resistí durant prou de temps a acceptar el materialisme històric, aferrant-me ala teoria de la varietat dels factors històrics, que, com és sabut, continua prevalent encara enles ciències socials. Els homes donen el nom de “factors” a una sèrie d’aspectes de la seuaactivitat social, infonent-li a aquest concepte un caràcter suprasocial i explicant despréssupersticiosament la seua pròpia activitat com a un producte de l’acció mútua d’aquellesforces independents. L’eclecticisme oficial no es preocupa d’investigar com hagen nascutaquells “factors”; és a dir, davall l’imperi de quines condicions hagen brollat de la societathumana primitiva. Aconseguírem entrar de contraban a la presó dos cèlebres opuscles del vellhegelià marxista italià Antoni Labriola, traduïts al francès, la lectura dels quals m’entusiasmà.Labriola manejava com pocs escriptors llatins la dialèctica materialista al camp de la filosofiade la història, si bé en qüestions polítiques no podia ensenyar res. Sota el brillant diletantismede les seues doctrines, s’ocultaven profundes veritats. Labriola despatxa d’una maneramagnífica aqueixa teoria de la complexitat de factors que regnen en l’Olimp de la història ipresideixen des d’allí els destins de l’home. Malgrat els trenta anys transcorreguts des quellegí els seus Assajos, encara recorde perfectament la seua argumentació i aquell el seurefrany constant de “les idees no cauen del cel”. Al costat d’aquest autor, com empal·lidienels teòrics russos com Lavrov, Mikhailovski, Kareiev i d’altres apologistes de la teoriaclàssica! Passats molts anys, encara no podia explicar-me que hagués marxistes en els quicausés sensació l’obra del professor alemany Stammler Economia i Dret, aqueix llibre tanestèril que s’esforça, com tants i tants d’altres, en comprimir en els estrets cercles d’eternescategories el gran procés històric i natural que va des de l’ameba fins a l’home, i més enllà del’home; en realitat, aqueixes categories no són més que el reflex d’aquell procés viu al cervelld’un pedant.93