la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“Si aconseguim salvar Petrograd, com confie, podrem liquidar definitivamentIudenitx. Únicament donarà origen a dificultats de caràcter jurídic el replegament de Iudenitxsobre Estònia. Cal que aquesta nació assegure les seues fronteres contra la invasió de lestropes de Iudenitx, perquè d’una altra manera no tindrem altre remei que reservar-nos el dret aentrar-hi a cercar-lo.”Aquest ultimàtum fou acceptat per al cas que les nostres tropes posaren en fugaIudenitx. No obstant això, aquestes hipòtesis no havien d’arribar a realitzar-se.En Petrograd, quan jo arribí, regnava una espantosa confusió. Tot es desfeia. Lestropes retrocedien, es feien miques. Els caps militars miraven vers els comunistes, elscomunistes vers Zinoviev. Aquest era, en realitat, el centre de tota la confusió. “Zinoviev [emdir Sverdlov, que coneixia bé la gent] és el pànic.” En efecte, en els temps de pau, quan, per ausar l’expressió de Lenin “no hi ha res a témer”, Zinoviev té grans dots per a enfilar-se fins alsetè cel. Però en quant les coses es presenten malament, es gita al sofà (no ho dicmetafòricament, sinó en un sentit molt literal) i es posa a gemegar i a lamentar-se. Des del’any 1917 poguí convèncer-me, moltes vegades, que per a Zinoviev no hi ha terme mitjà: oel setè cel, o el sofà. Aquesta vegada, en arribar a Petrograd, m’el trobí estès al sofà. Cert ésque el rodejaven alguns homes valerosos, com Latxevitx. Però tots es deixaven portard’aquell esperit de resignació que surava en l’ambient. Des de l’Smolni demaní un automòbilper telèfon al garatge militar. El cotxe no arribà a temps. Pel to de veu del vigilantcomprenguí que l’apatia, el desànim i la pusil·lanimitat s’havien apoderat també de les capessubalternes del personal administratiu. No hi havia altre remei que acudir a mesuresextraordinàries, perquè l’enemic estava a les portes de la ciutat. Com sempre en semblantscasos, em recolzí en la brigada mòbil del meu tren. Aquells eren homes en què podia homconfiar en les situacions més difícils. Els encomaní vigilar, exercir pressió on calgués,restablir les comunicacions, substituir els ineptes i omplir els buits. Girant l’esquena a laburocràcia oficial totalment desmoralitzada, descendí dos o tres esgraons, per a posar-me ambcontacte amb les organitzacions locals del partit, amb els tallers, les fàbriques i els quarters.Com que tothom feia per segur que la ciutat es lliuraria als blancs, ningú tenia valor per a ferun pas al front. Però la cosa canvià quan des de baix començà a regnar la sensació quePetrograd no cauria sense lluita en mans de l’enemic, que es combatria, si hi calgués, alscarrers i a les places. Els audaços i els disposats al sacrifici, que mai falten, començaren aaixecar el cap. Destacaments d’homes i de dones, equipats amb les ferramentes dels sapadors,abandonaren les fàbriques i els tallers. Per aquella època, els obrers de Petrograd tenien unaspecte lamentable, amb les seues cares terroses com la terra a causa de la manca d’aliment,amb els seus vestits que se’ls queien tots ells esquinçats, amb les seues botes foradades,sovint desparellades.-No els deixarem entrar en Petrograd, veritat camarades?-No, no els deixarem!I on més passió cremava era als ulls de les dones. Aquelles mares, esposes i filles novolien abandonar els seus racons, miserables, però plens de la calor de la seua llar.-No, no els deixarem! -ressonaven, vibrants, les veus de les dones, i les seues mansestrenyien la pala com si fos un fusell.303