la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEntre els vuit-cents presoners, amb els qui haguí de passar prop d’un mes, uns cinccentseren mariners de vaixells de guerra alemanys enfonsats pels anglesos; dos-cents obrersals qui la guerra havia sorprès en el Canadà, i cent aproximadament oficials i presoners civilsde procedència burgesa. L’actitud dels camarades alemanys de presó amb nosaltres guanyàen simpatia en quant saberen que ens havien detingut per socialistes revolucionaris. Elsoficials i sotsoficials més antics de la marina, que habitaven darrere d’un barandat de taules,ens classificaren immediatament entre els seus enemics. En canvi, la massa anavasimpatitzant amb nosaltres cada vegada més. El mes que passàrem al campament fou unmíting continu. Els parlí als presoners de la revolució russa, de Liebknecht, de Lenin, de lescauses que havien determinat l’enfonsament de la vella Internacional, de la intervenció delsEstats Units en la guerra. A més de les conferències públiques, estàvem organitzantconstantment discussions de grups. La nostra amistat anava fent-se cada dia més estreta.Pel seu esperit, la massa dels presoners es podia dividir en dos sectors. Un, els delsque deien: “No, no es pot continuar tolerant açò; cal posar-li fi d’una vegada per sempre.”Aquests somiaven amb les barricades. Un altre, el dels que reaccionaven així: “Que emdeixen en pau! No, ja no tornaran a agafar-me...!”-I com vols amagar-te d’ells?Babinski, que era un miner silesià alt i d’ulls blaus, contestava:-Agafaré la meua muller i els meus xics, me n’aniré a viure amb ells enmig d’un bosc,posaré al voltant ceps per als llops i no sortiré mai de casa sense el fusell. Ningú s’atrevirà aapropar-se’m!...-I no em portaràs amb tu, Babinski?-No, a tu tampoc. No em fie de ningú...Els mariners s’esforçaven quant podien per fer-me més suportable la vida alcampament, i haguí de protestar enèrgicament fins a aconseguir que em deixaren posar-me enla cua per a recollir el menjar i participar en els treballs comuns, com ara fregar els sòls, pelarcreïlles, rentar els atifells i fer la neteja dels escusats comuns.Les relacions entre la massa i els oficials, entre els que hi havia alguns quecontinuaven passant llista “als seus” homes, eren hostils. Els oficials acabaren per queixar-seal cap del campament de la meua propaganda antipatriòtica. El coronel anglès es posàimmediatament al costat del patriotisme prussià i em prohibí continuar actuant en públic.Açò, que ocorregué en els darrers dies de la nostra estada al campament, féu que les meuesrelacions amb els mariners i obrers allí concentrats guanyaren encara en cordialitat: elspresoners contestaren a la prohibició decretada pel comandant amb un escrit de protestarevalorat amb 530 signatures. Aquest plebiscit, que hagué de portar-se a terme davall el braçsever del sergent Olsen, era la reparació més satisfactòria que podia abellir per a totes lesmolèsties patides al campament de presoners d’Amherst.Durant tot el temps que hi estiguérem reclosos, les autoritats ens negaren el dret aposar-nos en relació directa amb El govern rus. Els telegrames que dirigíem a Petrograd no escursaven. Intentàrem queixar-nos telegràficament d’aquesta prohibició a Lloyd George,president del consell de ministres d’Anglaterra; però tampoc aquest telegrama se’ns admeté.204