la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“Vertaderament [escriguí contra l’oposició d’aleshores] abrigaríem una opinió forçapobre de nosaltres i del nostre partit, de la fortalesa moral de la nostra idea i del poderd’atracció de la nostra moral revolucionària, si no creguérem, si no ens fos lícit de creure en lapossibilitat d’atreure al nostre camp a diversos milers de tècnics, militars i no militars.”I, en efecte, al capdavall ho assolírem encara que ens costés no poques dificultats iconflictes.Els comunistes no s’adaptaven fàcilment als treballs militars. S’havia de procedir auna selecció i a un procés educatiu. Ja abans de Kazan, a l’agost de l’any 1918, telegrafií aLenin:“No enviar més que aquells comunistes que siguen capaços de submissió, queestiguen disposats a passar privacions i resolts fins i tot a morir. Agitadors de poca muntada,no ens calen ací.”A l’any d’açò em trobava en Ucraïna, on regnava una anarquia prou gran als renglesdel partit, i diguí, en una ordre del dia que doní per al 14è Exèrcit:“Vos previnc que el comunista que vinga a les files de l’exèrcit com a delegat delpartit tindrà els mateixos drets i deures que tenen els altres soldats de l’Exèrcit Roig i en seràun de tants. Però els comunistes que falten als seus deures revolucionaris en la guerra o esfacen reus d’algun delicte contra les seues banderes, rebran doble càstig, perquè allò que ahomes incultes pot ésser-los, potser, perdonat no és digne de perdó quan es tracta d’afiliats alpartit, que, per ésser-ho, figuren al capdavant de la classe treballadora del món sencer.”Es comprèn que, en aquestes condicions, no faltaren conflictes i que abundaren elsdescontents.A les files de l’oposició militar formava, per exemple, Piatakov, actual director delBanc d’Estat. Era un home disposat a enganxar-se sempre a qualsevol oposició que sorgís...per a acabar rendint-se al servei de la burocràcia. Fa uns tres o quatre anys, quan Piatakovpertanyia encara amb mi a un d’aqueixos grups heterodoxos que tant li agradaven, diguí migde broma, i la broma resultà ésser una profecia, que Piatakov, si per cas a Rússia es produísun colp bonapartista, l’endemà agafaria la seua cartera i els seus papers i se n’aniriatranquil·lament a l’oficina. Ara puc afegir-hi, ja seriosament, que si encara no ho ha fet, no ésprecisament per culpa seua, sinó per falta del Bonaparte. Piatakov gaudia en Ucraïna de granpredicament, i no debades, perquè es tracta, en realitat, d’un marxista prou format, sobretoten assumptes econòmics, i d’un bon administrador (açò no pot negar-se), dotat d’una voluntatprou robusta. En els primers anys, posseïa, a més d’aquestes virtuts, l’energia d’unrevolucionari, però aquesta esdevingué ràpidament el conservadorisme burocràtic que avui elcaracteritza. La primera cosa que fiu per a combatre les seues idees semi anarquistes en allòque feia a l’organització de l’exèrcit, fou confiar-li des del primer moment un lloc deresponsabilitat, en què no tingués altre remei que passar de la paraula al fet. Aquest recurs,que no té res de nou, és, en molts casos, infal·lible. El seu bon sentit administratiu li féucomprendre, aviat, que havia que resignar-se a aplicar aquells mètodes contra els quals deparaula tant batallava. Metamorfosis d’aquestes n’hi hagueren de moltes. Els millorselements de l’oposició militar s’abraçaren de seguida al treball. Als més intransigents elsinvití a què organitzaren un regiment d’acord amb els seus principis, prometent-los defacilitar-los els recursos necessaris per a sostenir-lo. Únicament un grup, al Volga, acceptà el311