la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskivingués o no a raó, les seues paraules i imitar els seus gestos, per a revelar-se com impotentsepígons, instruments inconscients en mans de poders hostils, a penes faltà el mestre.RETORN A RÚSSIAEl meu contacte amb la minoria del congrés fou de curta durada. En el transcurs depocs mesos començaren a dibuixar-se al si d’aquesta fracció dues orientacions. Jo erapartidari que hom marxés, com més aviat millor, a una fusió amb la majoria, entenent quel’escissió no podia significar més que un episodi, per important que aquest fos.Però no pensaven així els altres, per als quals, la ruptura produïda al si del congrés noera més que el punt d’arrencada de la seua evolució oportunista. Em passí tot l’any de 1904entaulant una sèrie de batalles polítiques i d’organització amb el grup dirigent delsmenxevics. Aquestes batalles giraven al voltant de dos punts: l’actitud del grup envers elliberalisme i la seua posició respecte als bolxevics. La meua opinió era que s’havien derefusar, sense transigir-hi, totes les temptatives que feren els liberals per a recolzar-se en lesmasses, raó per la qual advocava enèrgicament i a un temps mateix per que tornaren a unir-seles dues fraccions socialistes. Al setembre em separí formalment de la minoria, a la que enrealitat ja havia deixat de pertànyer en el mes d’abril. Passí una temporada a Munic,considerada aleshores com la ciutat més democràtica i artística de tota Alemanya, al margeper complet dels emigrats russos. Durant aquests mesos estudií i arribí a conèixer prou bé lasocialdemocràcia bavaresa, els museus muniquesos i els caricaturistes del Simplicissimus.Ja durant les sessions del congrés s’havia desencadenat en tot el sud de Rússia unapotent onada de vagues. L’agitació camperola era cada vegada més forta. Les universitatsestaven revoltades. La guerra russojaponesa, que havia detingut de moment aquest procés,esdevingué de seguida, en sobrevenir l’hecatombe militar del tsarisme, motor eficaç de larevolució. La premsa començava a perdre la por, els atacs terroristes se succeïen cada vegadaamb major freqüència; els liberals començaren a moure’s i començà la “campanya delsbanquets”. Els problemes fonamentals de la revolució s’aguditzaren. En el meu cervell, lesabstraccions cobraven un contingut molt plàstic de caràcter social. Els menxevics, per la seuabanda, i principalment Vera Zassulitx, dipositaven les seues esperances, cada vegada mésobertament, en els liberals. Ja abans del congrés es queixava un dia Vera Zassulitx, en acabaruna reunió que havíem tingut els redactors en el cafè Landolt, amb aqueixa veu especial,tímida i alhora pertinaç (que tenia en tràngols com aquest) que atacàvem massa els liberals.Era el seu punt sensible.-Jo crec que no havíem de menysprear els seus esforços per apropar-se a nosaltres. -Ien dir açò no mirava Lenin, encara que era principalment a ell a qui volia referir-se-. Struveentén que els liberals russos no han de trencar amb el socialisme, si no volen exposar-se a latrista sort del liberalisme alemany, i que seria força millor que prengueren l’exemple delsradicals socialistes francesos.124