la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskivivia al dia, lliurat als temes quotidians: els seus interessos efímers, els temes literarisd’actualitat, els articles, les novetats i les converses absorbien la seua vida. Lenin aixafavaamb peu ferm en el dia d’avui, però el seu pensament es remuntava al dia de demà. Martovera home d’idees innumerables, moltes vegades enginyosíssimes, d’hipòtesis, de projectes,dels quals ben sovint ni ell mateix tornava a acordar-se’n. En canvi, Lenin assimilava tan solsallò que necessitava i a mesura que ho necessitava. La palesa fragilitat de les idees de Martovfeia a Lenin, moltes vegades, moure el cap preocupat. Aleshores, no s’havien destacat encara,ni tan sols revelat, els respectius rumbs polítics. Més tard, en produir-se l’escissió en el segoncongrés, el grup d’Iskra es divideix en els “durs” i els “tous”. Aquests termes, gaire correntsen un principi, testifiquen que, tot i que no existís encara una línia de separació ben marcada,mitjançaven ja diferències de punt de vista, de tremp, de conseqüència i decisió en elmanteniment de la causa. Aplicant-los aquests termes, podem dir que Lenin, fins i tot abansde l’escissió i del congrés, era dels “durs” i Martov dels “tous”. I ambdós ho sabien. Lenin,que apreciava molt Martov, el contemplava inquisitivament i amb un cert recel, i Martov, quecomprenia aquella mirada, se sentia aclaparat davall ella i als seus muscles esquàlids hi haviaun tremolor nerviós. En les seues xerrades, quan coincidien en algun lloc, no es percebia jacap nota cordial ni la menor broma, com a mínim en la meua presència. Lenin no miravaMartov quan parlava, i els ulls d’aquest s’amagaven, apagats, darrere de les seues lentstorçudes i sempre brutes. Quan Lenin em parlava de l’altre, la seua veu tenia una entonaciórara: “ah, sí!, això ha dit Juli?”, i pronunciava el nom d’un mode especial, amb una lleugerainflexió, com si volgués prevenir hom i dir-li: “És un home excel·lent, magnífic; peròcompte!, molt bla.” És probable que en l’actitud de Martov envers Lenin influís també,psicològicament, encara que no d’una manera política, Vera Ivanovna Zassulitx.Lenin havia anat concentrant en les seues mans les comunicacions amb Rússia. Lasecretaria de la redacció estava a càrrec de la seua dona, Nadexda Kostantinovna Krupskaia.Krupskaia era el centre de tot el treball d’organització, l’encarregada de rebre els camaradesque arribaven a Londres, de despatxar i donar instruccions als que partien, d’establir-hi lacomunicació, d’escriure les lletres, xifrant-les i desxifrant-les. A la seua habitació olia quasisempre a paper cremat, de les lletres i papers que constantment havia de fer desaparèixer. Avegades, se l’escoltava queixar-se, amb la seua veu dolça però insistent, del poc queescrivien, que canviaven la clau, que no sabien emprar bé la tinta química, que no hi haviamode de desxifrar aquelles línies, etc.La preocupació de Lenin, en la seua tasca diària d’organització i de política, era anarse’nemancipant el més possible dels vells, i sobretot de Plekhanov, amb qui ja havia tingutdiversos xocs durs, principalment a propòsit de la redacció del projecte de programa delpartit. Plekhanov criticà implacablement el primitiu projecte de Lenin presentat contra el seu,i ho féu amb aqueix to d’ironia displicent que sabia emprar en semblants casos. Però a Leninera difícil acovardir-lo ni desanimar-lo. El duel cobrà un caràcter molt dramàtic, i haguerend’intervenir-hi com a mediadors Zassulitx i Martov. La primera al costat de Plekhanov, i elsegon a favor de Lenin. Ambdós mediadors estaven animats d’un esperit molt conciliador, abanda que eren bons amics. Vera Ivanovna li digué, segons em contà ella mateixa, a Lenin:-Jordi (Plekhanov) és un llebrer que, tot i mossega i sacsa, solta allò que agafa; peròvostè és un gos de presa, les seues arpades són mortals.Recorde que quan Vera Ivanovna em referí aquesta conversa, hi afegí el comentarisegüent:115