la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“En els últims dies dels preparatius per al moviment d’octubre, ens en anàrem a viureal carrer de Tàurida. L. D. es passava els dies en l’Smolni, Jo continuava treballant al sindicatd’obrers de la fusta, en què tenien majoria els bolxevics i on es respirava una atmosfera moltcaldejada. Les hores de servei se’ns passaven discutint la qüestió de l’aixecament. Elpresident del sindicat compartia el “punt de vista de Lenin i Trotski” (que era com es deiallavors) i jo l’ajudava en la campanya d’agitació. En totes bandes i per tot el món es parlavad’aixecament: als carrers, en els establiments de dinars, en les escales de l’Smolni entre lagent que es creuava al carrer. El menjar era escàs, el son curt, la jornada de treball vint-iquatrehores. Quasi mai vèiem els xics, i durant aquells dies d’octubre no m’abandonà ni unmoment la preocupació del que pogués ocórrer-los. A l’escola a on anaven no hi havia, enconjunt, més que dos “bolxevics”: Liova i Sergioska, i un “simpatitzant”, com deien ells.Tenien davant tota la massa compacta dels rebrots de la democràcia governant, dels cadets iels socialrevolucionaris. I com sol succeir en semblants casos, quan la divergència d’opinionsés irreductible, a la crítica d’idees succeïen els arguments de caràcter pràctic. Més d’unavegada hagué d’intervenir el director per a traure’ls de davall d’un munt de “demòcrates” queels tenien acovardits. En realitat, els xicots no feien ni més ni menys que el que feien els seuspares. El director era un cadet, raó per la qual estava castigant constantment els nostres xics:“Agafen vostès la seua gorreta, i vagen-se’n a casa.” Després de la caiguda del govern eraimpossible continuar-los enviant a aquell col·legi. Els enviàrem a l’escola pública. Allí era totmés primitiu i més tosc, però no es feia tan difícil respirar.L. D. i jo no paràvem un moment a casa. Els xics, quan tornaven de l’escola i no enshi trobaven, es llençaven també al carrer. Les manifestacions, els disturbis de carrer, elstirotejos, que eren freqüents, m’infonien en aquells dies molta por per ells; tinga’s en compteque eren molt revolucionaris... Les poques estones que passàvem junts, es posaven a contarme,molt contents:-Avui anàrem en el tramvia amb uns cosacs que estaven llegint la proclama de papà,“Germans, cosacs!”-I què?-Doncs que la llegien, se la passaven els uns als altres, era molt bell...-Vos agradava?-Sí, molt!Un conegut de L. D., l’enginyer K., que tenia una família molt nombrosa, xics dediferents edats, una xicota i què sé jo quantes coses més, se’ns oferí a emportar-se els nostresxicots amb ell una temporada, perquè estigueren vigilats. No hi havia altre remei que acceptaraquesta oferta salvadora. Jo acudia a vegades a l’Smolni fins a cinc vegades al dia, ambdiversos encàrrecs que em donava L. D. Tornàvem a la nostra casa del carrer de Tàurida la nitmolt fosquejada ja, per a separar-nos una altra vegada al matí següent, en trencar alba, L. D.camí de l’Smolni i jo al meu sindicat. Quan ja els esdeveniments anaren creixent, no sortiende l’Smolni de nit ni de dia. L. D. es passava dies i dies sense aparèixer pel carrer de Tàurida,ni tan sols a tombar-se un estona a dormir. Jo em quedava també moltes vegades a l’Smolni,on passàvem la nit reclinats en un sofà o butaca, sense despullar-nos. No feia calor; era untemps tardorenc, sec, gris, i bufava un airet fred. Els carrers principals estaven deserts isilenciosos. En aquest silenci palpitava una tensió de desassossec. L’Smolni bullia de gent. Lamagnífica sala de festes, en què brillaven les mil llums de les seues esplèndides aranyes,estava abarrotada de gent dia i nit. En fàbriques i tallers regnava també una intensa activitat.Però els carrers seguien silenciosos, muts, com si la ciutat, morta de por, hagués amagat el capsota l’ala...239