la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiseus amics austromarxistes. Jo el visitava també a ell, quan anava per Berlín. Un dia, ensreunirem en un cafè berlinès amb MacDonald. Eduard Bernstein feia ofici d’intèrpret.Hilferding formulava preguntes, i MacDonald les contestava. Per més que m’esforce, noencerte a recordar una sola d’aquelles preguntes ni d’aquelles respostes, que brillaven tantunes com altres per la seua magnífica vulgaritat. En escoltar-los, em preguntava: “Quind’aquests tres individus està més lluny del que hom està acostumat a entendre persocialisme?” I no m’era fàcil contestar a aquest dubte.Estant en Brest-Litovsk durant les negociacions de pau, rebí una lletra de Hilferding.Encara que sabia que res d’important podia contenir, no deixí d’esgarrar el sobre amb un certinterès: era la primera veu directa dels socialistes occidentals que arribava a nosaltres, desprésdel colp d’octubre. Què deia la lletra? En ella, Hilferding em pregava que veiés el moded’intercedir per la llibertat d’un presoner pertanyent a la família, tan nombrosa, dels“doctors” vienesos. De la revolució, ni una paraula! En canvi, en la lletra abundaven lesfórmules de tuteig. Em semblava tenir motius suficients per a conèixer el meu corresponsal,sobre el qual no podia fer-me la menor il·lusió. I no obstant això, no podia donar crèdit alsmeus ulls. Encara em recorde de l’interès amb què preguntà Lenin:-He escoltat dir que ha tingut vostè una lletra de Hilferding.-Sí, és cert.-I què hi diu?-Em recomana un compatriota seu, presoner, per a veure si se’l pot posar en llibertat.-Sí; però què diu de la revolució?-De la revolució no hi diu res.-Res?-Ni una paraula!-No és possible!Lenin em mirava fit a fit. Aquesta vegada li havia guanyat la partida, perquè jo estavaperfectament fet a la idea que per a aquell socialista la Revolució d’Octubre i la tragèdia deBrest-Litovsk no eren més que d’altres tantes ocasions que se li oferien per a recomanar-nosun patriota. Faig gràcia al lector dels epítets en què prengué cos la sorpresa de Lenin.Hilferding em posà en relació amb els seus amics vienesos: Otto Bauer, Max Adler iCarles Renner. Eren persones extraordinàriament cultes, que sabien de moltes coses prou mésque jo, i seguí amb viu, per no dir que devot, interès la seua conversa en la primera reunió aquè assistí en el Cafè Central. Però a l’interès vingué aviat a unir-se la sorpresa. Aquellshomes no eren revolucionaris. Més encara, encarnaven un tipus d’home que és precisament elcontrari al revolucionari. Se’ls veia en tot: en el mode d’afrontar els problemes, en les seuesobservacions polítiques i en els seus judicis psicològics, en com estaven de satisfets de simateixos (satisfets, no segurs de si mateixos, que és una altra cosa); a vegades, semblavapercebre ja en la vibració de les seues veus el to del filisteu.152