la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Ho veu vostè? Ho veu vostè? Fins amb els porters es fiquen ja! Si tingués davant elpresidiari que ha escrit açò, li dic a vostè que ara mateix el deixaria sec!I traient un revòlver de la butxaca, el brandà amb gest d’amenaça. Semblava que haviaenfollit, i a totes passades volia que la interlocutora assentís a les seues bravates. La meuadona es presentà en la redacció a portar-me aquesta notícia. Calia cercar, tant sí com no, unaaltra habitació. Però com no teníem un instant lliure, ens llençàrem en braços del destí.Romanguérem, doncs, sota el sostre del borsista fins a la meua detenció. Per fortuna, ni elpropietari ni la policia aconseguiren esbrinar qui s’ocultava darrere del nom de Vikentiev. Noens feren el menor escorcoll domiciliari.En el soviet adoptí el nom de Ianovski, per l’aldea en què havia nascut. En elsperiòdics signava Trotski. Hi treballava en tres alhora. Parvus i jo ens posàrem al capdavantde la petita Russkaia Gazeta, que convertírem en un òrgan de lluita per a les masses. En eltranscurs de pocs dies, el nombre d’exemplars venuts pujà de 30.000 a 100.000. Al cap d’unmes, les comandes ascendien a mig milió. Els elements tècnics de què disposàvem al’impremta no responien a les necessitats de la tirada. Per fi, vingué a treure’ns d’aquestconflicte el govern, ordenant la suspensió del periòdic. El 13 de novembre fundàrem, formantper a això un bloc amb els menxevics, un gran òrgan polític amb el títol de Natxalo. La tiradadel periòdic augmentava per dies i per hores. El Novaia Skhizn, que feien els bolxevics, eraprou incolor, perquè hi mancava la ploma de Lenin. En canvi, el nostre periòdic assolia unèxit fabulós. Era segurament el que més s’assemblava, de tots els publicats en els últimscinquanta anys, a la Nova Gaseta del Rin, dirigida per Marx l’any 1848, a la qual s’ateniacom al seu model clàssic. Kamenev, que formava part de la redacció de l’òrgan bolxevic, emcontava algun temps després com, en els seus viatges en tren, li agradava observar a lesestacions la venda de periòdics. A l’arribada del tren de Sant Petersburg, es formaven unescues interminables esperant la premsa. Allí, no tenien venda més que els periòdicsrevolucionaris.-Natxalo! Natxalo! Natxalo! -cridava la gent- Done’m Natxalo!De tant en tant, s’escoltava una veu demanant el Novaïa Skhizn, i volta al Natxalo!Natxalo!-No tinguí més remei que reconèixer, prou emprenyat –em confessà Kamenev-, queels del Natxalo ho feien millor que nosaltres.A més d’intervenir en els dos esmentats periòdics, escrivia articles de fons per aIzvestia, òrgan oficial dels soviets, a més de les innumerables proclames, manifestos,propostes i resolucions. En els cinquanta-dos dies que durà el primer soviet, entre aquest, elComitè Executiu, els mítings, que no s’acabaven mai, i els tres periòdics, no tenia un momentde descans. Encara és avui el dia en què no sé com poguérem viure en aquella voràgine.Projectades sobre el passat, hi ha moltes coses que hom no s’explica, i és natural, perquè en elrecord s’esborra el dinamisme, hom es contempla a si mateix, en certa manera, com a personaestranya. En aquells dies, però, nosaltres fórem suficientment agitadors. I no sols pegàvemvoltes en el voràgine, sinó que contribuíem a crear-la. Allí tot es feia apressadament,vertiginosament. I, no obstant això, no ens en sortí del tot malament; fins hi hagué algunescoses que resultaren magníficament bé. D. M. Herzenstein, un vell demòcrata, metge, que erael redactor responsable del nostre periòdic, es presentava alguna que una altra vegada en laredacció, amb la seua levita negra impecable, es plantava enmig de l’habitació i es quedava132