la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEn els estats parlamentaris ocorre amb gran freqüència que exercisquen la cartera deguerra advocats i periodistes que a penes han vist l’exèrcit, com jo aleshores, més que desdels balcons de la redacció d’un periòdic, encara que aquella fos més confortable que lanostra. Però la diferència era palesa. Als països capitalistes no es tracta, en substància, mésque de sostenir un exèrcit ja constituït; és a dir, de cobrir políticament un sistema militar jaarrelat. El que nosaltres havíem de fer era molt distint. Era escombrar atentament les restes del’antic exèrcit i posar en peu, sota el foc de l’enemic, un exèrcit completament nou,l’esquema del qual era inútil anar a cercar a cap llibre. Tenint açò en compte, es comprendràfàcilment que jo no acceptés l’encàrrec molt de bona gana i només sabent que no hi havianingú que pogués exercir-lo degudament.No em tenia, ni de bon tros, per un estrateg, i condemnava sense miraments aquellaonada de diletantisme estratègic que s’havia desencadenat al si del partit en esclatar larevolució. És cert que hi hagué quatre casos (en la campanya contra Denikin, en la defensa dePetrograd i en la campanya contra Pilsudsky) en que adoptà una posició estratègica personal,que haguí de defensar, unes vegades contra l’alt comandament i d’altres contra la majoria delcomitè del partit. Però la meua posició estratègica estava informada en tots els quatre casosper criteris polítics i econòmics, que res tenien a veure amb la pura estratègia militar. Cert ésque els grans problemes d’estratègia no poden resoldre’s tampoc altrament.El canvi de les meues activitats coincidí amb el canvi de residència del govern. Eldesplaçament del centre polític a Moscou, era, naturalment, un gran colp per a Petrograd. Eltrasllat del govern trobava una gran oposició, quasi unànime. Aquesta posició estavapersonificada en Zinoviev, que havia estat elegit per aquells dies president del soviet dePetrograd. Amb ell estava Lunatxarski, que havia dimitit uns dies després del colp d’octubre,dient que no volia assumir la responsabilitat de la (suposada) destrucció de la catedral basílicade Moscou i que ara, reintegrat al seu lloc, es resistia a separar-se d’aquell edifici de l’Smolnique era el símbol de la revolució. Altres hi adduïen arguments menys romàntics. El temorprincipal de la gran majoria era que açò pogués causar una mala impressió als obrers de lacapital. Els enemics feren córrer el rumor que ens havíem compromès amb el kàiser a cedir-liPetrograd. Jo estava d’acord amb Lenin que el canvi de residència no sols garantia laseguretat del govern, sinó la de la pròpia capital. La temptació de conquerir el govern almateix temps que la capital revolucionària amb un colp ràpid i audaç, havia d’ésser gran, elmateix per a Alemanya que per als aliats. Ja no era el mateix prendre a Petrograd convertit enuna ciutat famolenca sense el govern en ella. A la fi, es pogué vèncer la resistència. Lamajoria del comitè central votà pel canvi de lloc, i el dia 12 de març (1918), El governsoviètic emprenia el viatge cap a Moscou. Per tal d’atenuar un poc la sensació que esdegradava la capital revolucionària d’octubre, jo seguí en Petrograd uns deu dies més. El diade la meua marxa, l’administració dels ferrocarrils em retingué unes hores a l’estació: lacampanya de sabotatge començava a cedir, però era encara prou fort. Arribí a Moscoul’endemà d’ésser nomenat Comissari de Guerra.Aquell Kremlin, amb les seues muralles medievals i la seua profusió de cúpulesdaurades, semblava una gran paradoxa vivent, convertit ara en la fortalesa de la dictadurarevolucionària. Clar que tampoc l’Smolni, antiga institució creada per a educar xicotes del’aristocràcia, estava destinat, per la seua història ni pels seus orígens, a albergar els diputatsobrers, soldats i camperols. Fins al mes de març de 1918, jo no havia posat els peus en elKremlin, ni coneixia de tot Moscou més que un sol edifici: la presó de Butyrki, en la torre dela qual haguí de passar sis mesos seguits durant aquell fred hivern del 1898 al 1899. Per a un249