la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiExcepció feta d’uns quants edificis que s’alçaven al marge de la vella ciutat i queestaven ocupats pel Quarter General dels alemanys, en realitat Brest-Litovsk ja no existia. Laciutat havia estat reduïda a cendres, en la seua fúria impotent, per les tropes tsaristes enretirar-se a la desbandada. Segurament seria per açò pel que Hoffmann hi establí el seu EstatMajor, per a així tenir-lo més fàcilment al puny. Tant l’ambient com els dinars es distingienper la seua gran senzillesa. El servei estava a càrrec de soldats alemanys. Nosaltresrepresentàvem per a ells la promesa de la pau, i ens miraven amb ulls d’esperança. Elsedificis ocupats pel Quarter General estaven cenyits en diversos sentits per una palissada proualta de filferro de pues. Un dia, que sortí a fer el meu acostumat passeig matiner, em trobíamb un rètol que deia: “El rus a qui se’l sorprenga en aquests llocs, serà afusellat.” El rètol esdestinava als presoners. Però em cabia el dubte de si no es referiria també a mi, ja que tambénosaltres érem allí mig presoners, i girí immediatament. Per Brest-Litovsk passava unamagnífica carretera estratègica. En els primers dies, sortírem a passejar per ella, utilitzant elscotxes del Quarter General. Fins que un dia un membre de la delegació tingué no sé quinconflicte a aquest propòsit amb un sotsoficial alemany. I com Hoffmann se’m queixés en unalletra, li contestí que d’ara en avant renunciàvem, donant les gràcies, a continuar utilitzant elsautomòbils que havien posat a la nostra disposició.Les negociacions es diferien. Tant nosaltres com els nostres adversaris havíem decomunicar-nos amb els governs respectius pel fil directe. La línia no funcionava sempre bé.Si els trastorns responien a causes físiques o eren interrupcions provocades per a guanyartemps, és cosa que no poguérem esbrinar. Les sessions s’interrompien ben sovint, a vegadesfins a diversos dies. Durant una d’aquestes interrupcions emprenguí un viatge a Varsòvia. Laciutat vivia sota l’imperi de les baionetes alemanyes. L’interès que la població sentia pelsdiplomàtics soviètics era molt gran encara que procurava exterioritzar-se amb una certacautela, perquè ningú sabia en què pararia tot allò.A nosaltres no ens perjudicava tampoc la dilació de les negociacions. En realitat, a mino m’havia portat a Brest-Litovsk una altra il·lusió que la de donar allargues a l’assumpte. Noobstant això, no seria just que jo m’atribuís cap mèrit en açò, perquè la part contràriam’ajudava tot el que podia.“Ací no escasseja el temps [escriu malenconiosament el Comte de Czernin en el seuDiari]. Quan no són els turcs els que fan esperar, són els búlgars, després vénen els russos, esretiren i les sessions es tornen a ajornar o a interrompre’s a penes iniciades.”També als austríacs els arribà el torn, en aquesta política de dilació, tot just queensopegaren amb la primera dificultat per part de la delegació ucraïnesa. Clar està que tot açòno era obstacle perquè Kühlmann i Czernin, sense parar-se en barres, acusaren públicament ladelegació russa d’ésser l’única que obstruïa la marxa de les negociacions; contra la qual cosahaguí de protestar enèrgicament, encara que en va.Cap al final, ja no quedava ni rastre d’aquelles massisses amabilitats amb què lapremsa oficiosa alemanya (i hom de tenir en compte que, fora dels fulls clandestins, tota lapremsa alemanya tenia llavors caràcter, oficiós) obsequiava als bolxevics. TäglicheRundschau, per exemple, no sols es queixava que “Trotski havia convertit Brets-Litovsk enuna tribuna, des de la que feia escoltar la seua veu al món sencer”, exigint que allò finís commés aviat millor, sinó que deia obertament que “ni Lenin ni Trotski desitjaven la pau, de laqual només podia sortir per a ells, amb una gran probabilitat, la presó o el patíbul”. I no es262