la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiseua, tal com ho venia fent, entre les tropes russes; les condiciones (li diguí) són les mateixes;no hi ha més diferència que la que es refereix al caràcter de la propaganda. Per la resta, lirecordí, aprofitant l’avinentesa, que la nostra disparitat de criteris en allò tocant una sèrie deqüestions de prou importància, era coneguda d’antic i que fins i tot havia estat sancionada peraquell tribunal alemany que em condemnà en rebel·lia a una pena de presó durant la guerra.Aquest recordatori tan mancat de tacte per la meua banda, produí la sensació d’un escàndolenorme. Hi hagué dignatari al que se li paralitzà l’alè. Kühlmann (dirigint-se a Hoffmann):-Desitja vostè fer ús de la paraula?Hoffmann:-No, basta ja d’açò!En la meua qualitat de president de la delegació dels soviets decidí trencar obertamentamb totes aquelles relacions familiars que insensiblement s’hi havien anat teixint entorn denosaltres des del primer període. Doní insinuí per mitjà dels nostres agregats militars que noera la meua intenció presentar-me al príncep de Baviera. Se’n feren assabentats. A més, exigíque se’ns servís el menjar a banda, al·legant com a raó la necessitat d’aprofitar els momentsde sobretaula per a canviar impressions. També hi accediren tàcitament. El dia 7 de gener,Czernin anotava en el seu diari el següent: “Al matí, es presentaren tots els russos sota lapresidència de Trotski. Immediatament manaren dir que pregaven que hom els dispensés deno poder continuar acudint als dinars col·lectius. No se’ls veu mai, i sembla que l’aire bufa jamolt d’una altra banda.” Les relacions hipòcritament cordials d’abans foren substituïdes arapel sec tracte oficial. Mesura tant més oportuna, doncs que havia arribat l’hora de passar delspreliminars acadèmics als punts concrets del Tractat de Pau.Kühlmann era home molt més intel·ligent que Czernin, i segurament que estava tambéper damunt dels altres diplomàtics amb qui tinguí ocasió de tractar en els anys de lapostguerra. Es veia que aquell home tenia caràcter, un sentit pràctic poc comú i una dosiconsiderable de malignitat, de la que no sempre tirava mà contra nosaltres (que sabíem pararliels peus), sinó contra els seus benvolguts aliats també. En tractar de la qüestió referent alsterritoris ocupats per les tropes invasores, Kühlmann es dreçà i digué amb veu potent: “Elnostre territori alemany està, a Déu gràcies, lliure de tropes estrangeres.” El Comte deCzernin, a qui aquestes paraules anaven dirigides, acotà el cap i canvià de color. No semblavaque a aquells dos diplomàtics els unís una amistat molt aclarida. Quan, poc després, passàrema tractar de Pèrsia, el territori de la qual estava ocupat en dos fronts per tropes estrangeres,creguí oportú observar que aquest país no ens donava ocasió d’alegrar-nos, piadosament imaligna, que fos territori persa, i no el nostre propi, el que estigués envaït per un exèrcitestranger, ja que no l’unia a un altre cap aliança, com li passava, per exemple, a Àustria-Hongria. Czernin saltà literalment del seient, exclamant: “És inaudit!” Aparentment aquestaexclamació es referia a mi, però en realitat anava dirigida a Kühlmann. Episodis com aquestn’hi hagué molts.A Kühlmann li passava quelcom d’això que ocorre als bons escaquistes, que a forçade jugar moltes partides amb contrincants fluixos, acaben perdent facultats; Külhmann, quehavia passat tota la guerra rodejat per aquella cort de vassalls diplomàtics austrohongaresos,turcs, búlgars i neutrals, al principi propendia un poc a desdenyar el contrincant revolucionarii a prendre el joc mig a broma. Moltes vegades, sobretot en la primera època, el primitivisme259