la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiL’ANY CRÍTICDes de mitjans del segle precedent, el procés polític de Rússia es compta perdecennis. El dels 60 (que segueix a la guerra de Crimea) fou una mena de períodeenciclopedista, quelcom així com el nostre breu segle XVIII. En el decenni següent, laintel·lectualitat intentà treure les conseqüències d’aquelles idees i portar-les a la pràctica;aquesta dècada començà amb una croada de compenetració amb el poble i de propagandarevolucionària i finí en el terrorisme. És el període que ha quedat en la història sota el signede la Narodnaia Volia. El millor d’aquesta generació es consumí al foc de la dinamita.L’enemic mantingué totes les seues posicions. Vingué la dècada de la depressió, deldesengany i del pessimisme, de la recerca moral i religiosa: el decenni dels 80. No obstantaixò, a l’ombra de la reacció, les forces del capitalisme foren organitzant-se en silenci. Ambel decenni següent, de l’any 90 en avant, aparegueren les vagues obreres i les idees marxistes.La nova onada culminà en la primera dècada del segle següent, en l’any 1905.Pels anys de 1880 i següents, Rússia visqué sota Pobedonozev, el procurador Supremdel Sant Sínode, en qui troben clàssica expressió les doctrines de l’absolutisme i del’estancament general. Els liberals el consideraven com un perfecte buròcrata, aliè a la vida,però la veritat era tota una altra. Pobedonozev tenia dels antagonismes que vivien ocults al sidel poble una visió més seriosa i més objectiva que no els liberals. Sabia que si s’afluixavenles regnes, la commoció de baix llençaria per terra els de dalt i, així, reduiria a cendres totallò que ell, i amb ell els mateixos liberals, acataven com les més fermes columnes de lacultura i la moral. A la seua manera, Pobedonozev veia molt més enllà que els caps del partitprogressiu. No era culpa seua que el procés històric del país fos més fort que aquell sistemabizantí en la defensa del qual s’entossudia amb tanta energia el mentor d’Alexandre III iNicolau II.En aquells anys grisos, quan els liberals ho donaven tot per mort, Pobedonozevpercebia, per de sota de la superfície, les raneres i els colps reprimits. No se sentí tranquil nifins i tot en els anys més tranquils del regnat d’Alexandre III. “Ha estat i és dur (per amargaque es faça la confessió), i ho continuarà essent”, escrivia als seus íntims. “No se’m lleva elpes de damunt de l’ànima, veient i sentint per moments el gir que prenen les coses i elshomes... Comparant els temps presents amb els del remot passat, té hom la sensació de viureen un altre món, en què tot torna per regressió al caos primitiu... i enmig d’aquestafermentació se sent hom impotent.” Pobedonozev aconseguí encara l’any 1905, que aquellsbatecs subterranis que tant el preocupaven sortiren a la superfície, i en què començaren avacil·lar els fonaments i a esquerdar-se els robustos murs del vell edifici. L’any de 1891, anyde mala collita i de fam, ha quedat oficialment en la història como l’any en què s’inicia elviratge polític. No és Rússia l’únic país que comença a girar, a finals de segle, entorn de laqüestió obrera. En 1891, el partit socialdemòcrata alemany aprova el programa d’Erfurt. ElPapa Lleó XIII escriu una encíclica consagrada a la situació dels treballadors. El kàiserGuillem II es deixa portar també d’idees socials, unes idees en què es barreja la nèciaincultura amb el romanticisme burocràtic. L’aproximació del tsar a França assegural’afluència de capitals al mercat rus. Witte és nomenat ministre d’hisenda, i aquest76