la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiHi havia moltes que sabien manejar les armes, i s’hi veien prou en els brigades demetralladores. La ciutat es dividí en zones, posades sota el comandament de grups d’obrers.Els punts més importants s’encerclaren de filats i s’escolliren diversos emplaçaments per al’artilleria, assenyalant-se per endavant els blancs. Repartits entre les places i embocaduresmés importants, hi havia com uns seixanta canons, cada u amb el seu equip corresponent. Esfortificaren els canals, els jardins, els murs, les parets i les cases. Als suburbis i al llarg delNeva, s’hi cavaren trinxeres. Tota la part sud de la ciutat es transformà en una fortalesa. Enmolts carrers i places s’alçaren barricades. Dels barris obrers bufava ara un esperit nou queorejava els quarters, la reraguarda, el front.Iudenitx estava acampat a unes deu o quinze verstes davant de Petrograd, en aquellsmateixos tossals de Pulkovo, per a on havia sortit jo feia dos anys, quan la revolucióproletària triomfant es defensava contra els destacaments de Kerenski i de Krasnov. La sortde Petrograd tornava a estar pendent d’un fil. Novament calia trencar l’automatisme de laretirada, i de seguida, costés el que costés.El dia 18 d’octubre decretí una ordre a les tropes, en la que exigia “que no espublicaren notícies falses retent compte que s’estaven entaulant durs combats i que regnavaun gran esperit de lluita, on l’única cosa que regnava era un pànic horrible. Tota notícia falsaserà castigada com una traïció. La guerra admet errors, però no admet mentides, enganys nifraus contra un mateix”. Com sempre, en els moments difícils, em semblava que allò primer imés urgent era descobrir a l’exèrcit i al país, per cruel que fos, tota la veritat. Fiu públical’absurda retirada que s’havia portat a efecte aquell mateix dia.“La companyia d’un regiment de tiradors perdé l’oremus en creure’s atacada en undels flancs per un destacament enemic. El coronel del regiment ordenà la retirada. El regimentretrocedí, espantat i en pla de fuga, vuit o deu verstes, fins arribar a Alexandrovka. S’hacomprovat que el destacament del flanc era de tropes nostres [...] No obstant això, el regimentfugitiu no s’ha portat del tot malament. Tan aviat com tornar a tenir confiança en si mateix,sense vacil·lar un punt tornà sobre els seus passos i a marxes forçades, cobert de suor tot i elfred regnant, cobrint vuit verstes en una hora, assolí rebutjar l’enemic, inferior en nombre, irecobrar, amb molt poques pèrdues, les posicions abandonades.”En aquest petit episodi em tocà exercir, per primera i única vegada en la meua vida, elpaper de cap de regiment. Quan viu que les tropes es replegaven espantades sobreAlexandrovka, quarter general de la divisió, em llencí sobre el primer cavall que trobí a mà iassolí que feren la volta. En el primer moment, es produí una gran confusió, perquè hi haviamolts que no encertaven a comprendre de què es tractava; alguns, s’obstinaven a continuarretrocedint; jo els donava abast a cavall i els incorporava al gros de la tropa. Fins llavors, nom’adoní que al meu darrere corria Koslov, el meu ordenança, un antic soldat d’una aldeaprop de Moscou. Aquell home, arrabassat d’entusiasme, semblava un altre. Brandava a la màun revòlver i corria al llarg dels rengles, cridant amb totes les seues forces:-No tingueu por, xicots, que és el camarada Trotski que vos condueix!...Ara, l’atac recobrava el ritme que abans tenia la retirada. Ni un sol soldat roig esquedava enrere. Com a unes dues verstes de distància, s’escoltaven els xiulits dolçassos irepugnants de les bales. Començaren a caure els primers ferits. El cap del regiment era unaltre. Estava en els punts més perillosos, i quan les seues tropes reconquistaren les posicionsabandonades, veiérem que estava ferit en les dues cames. Torní en un camió al quarter304