la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiL’agudització del conflicte desencadenat al congrés es devia, no sols als problemes deprincipi que es plantejaren, sinó a la incapacitat dels vells per a saber apreciar la magnitud i laimportància de Lenin. Ja durant les sessions, i en acabant aquestes, Axelrod i els altresredactors estaven dominats per la indignació i per la sorpresa. Però, com, és possible ques’atrevisca a això? (deien, referint-se a Lenin). ¿Com és possible (pensaven) que un home queacaba, o poc menys, de sortir a l’estranger per a aprendre i que fins ara no ha estat més que unbon deixeble vullga ja moure’s pel seu compte, i amb tal seguretat?Però Lenin podia gosar. I havia gosat. Per a això, bastava d’estar convençut queaquells homes vells eren totalment incapaços de prendre en les seues mans, davall l’imperi dela revolució que s’apropava, l’organització de l’avantguarda obrera i de posar-seimmediatament al seu capdavant per a portar-la al combat. Els vells (i no eren ells sols)s’equivocaven; aquell home era un poc més que un magnífic col·laborador: era un cabdill; laseua mirada estava fixa sempre en el triomf. I bé podem dir sense por d’equivocar-nos que, sija no ho estava, podé convèncer-se definitivament de les seues dots de cabdill al contacte ambels vells mestres, en comprendre que era més fort i més necessari per al moviment que elsseus adoctrinadors. En aquells esperits, encara un tant foscos, que s’agrupaven entorn de labandera d’Iskra, només Lenin representava íntegrament i en tota la seua enteresa el dia dedemà, amb tots els seus tremends problemes, els seus xocs cruels i les seues víctimesinnumerables.Lenin aconseguí guanyar per a si Plekhanov durant el congrés, però per poc de temps;en canvi, perdé per sempre Martov. Sembla que en aquelles sessions, Plekhanov tingué unacerta intuïció del que era Lenin. “D’aqueixa fusta [li digué a Axelrod, referint-s’hi] es fan elsRobespierres.” Personalment, Plekhanov no féu un paper molt brillant al congrés. Només unavegada el veiérem i escoltàrem en tota la seua esplendor; fou al si de la comissió encarregadade redactar el projecte de programa. El nomenaren per a presidir-la, i havia hom de veure’lallí, amb una visió clara i científica del problema en el cap, segur de si mateix, dels seusconeixements, de la seua superioritat, amb aquella mirada gojosa i plena de foc irònic, ambaquells mostatxos punxeguts i divertits, ja esguitats de cabells blancs, amb aquell gest un tantteatral, però viu i ple d’expressió, il·lustrant la nombrosa assemblea i vessant sobre ella, comun vivent foc d’artifici, la seua cultura i el seu enginy.Martov, el cap dels menxevics, és una de les figures més tràgiques del panoramarevolucionari. Era un escriptor d’extraordinari talent, un polític pletòric d’idees i un pensadorsubtil, qualitats totes que el posaven molt per damunt del corrent ideològic per ell representat.Però en les seues idees faltava l’audàcia i en la seua agudesa la medul·la de la voluntat. Iaquestes dots no era possibles suplir-les amb la capacitat per a aferrar-se a les coses. Laprimera reacció que els fets produïen en ell era sempre revolucionària. Però com la idea noestava recolzada en el ressort de la voluntat, durava poc. Les bones relacions que ens unienno pogueren resistir la prova dels primers successos de la revolució que s’apropava.El segon congrés representa per descomptat en la meua vida una de les grans fites,encara que només siga per haver-me mantingut separat de Lenin durant molts anys. Girant lavista enrere i enfocant el passat en conjunt, no ho lamente. És cert que retorní a Lenin méstard que molts altres, però ho fiu per la senda que jo mateix em trací, a través de lesexperiències de la revolució, la contrarevolució i la guerra imperialista, i dels seusensenyaments. I quan haguí de retornar a ell ho fiu amb prou més fermesa i serietat queaquells que es diuen “deixebles” seus; els que, mentre visqué, no feren més que repetir,123