la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiel mecànic de la finca, em féu un cotxe de cartó amb finestres i les rodes apegades ambverrim. El meu germà major, que estava a casa passant el Nadal, digué que un cotxe comaquell el feia ell en un no res. Com a primera providència el desmuntà, s’armà de regle, llapisi tisores i estigué dibuixant llargament, però després, en retallar els dibuixos, en resultà queno casaven.Els parents i coneguts que sortien de viatge em solien preguntar:-Què vols que et portem de Ielisavetgrad o de Nikolaiev?Els ulls se’m saltaven. Què els demanaria? Algú venia en el meu auxili, im’aconsellava: un cavallet o llibres, o llapis de colors, o uns patins.-Uns patins! (concloïa jo). Però que siguen de tal marca (i deia una que li haviaescoltat al meu germà).Els viatgers, però, a penes creuaven el llindar, s’oblidaven de la promesa. I jo viviadies i setmanes senceres alimentant la meua esperança, per a després turmentar-me amb eldesengany.A l’hort que hi havia davant de casa es posà una abella sobre una flor de gira-sol. Josabia que les abelles picaven i que s’havia d’anar amb compte. Arranquí, doncs, una fulla desàlvia i agafí amb ella l’animalet. De sobte sentí una punxada horrible, i sortí corrent i cridantpel corral endavant fins al taller en què treballava Ivan. Aquest em tragué l’agulló i m’untà eldit amb un líquid, que em llevà els dolors.Ivan Vassilievitx tenia un got amb tarantel·les posades en oli de gira-sol. Era el remeique es considerava més eficaç contra les picadures. Les tarantel·les les havíem caçat VitiaGertopanov i jo, amb un fil que tenia lligat a un dels extrems un pedacet de cera i que esficava al forat. La tarantel·la es quedava apegada amb les potetes a la cera. Després, laguardàvem en una caixa de mistos. Però no assegure que açò de caminar a la caça detarantel·les no ocorregués ja en una època més tardana.Em recorde d’haver escoltat parlar en una d’aquelles xerrades amb què es distreien lesllargues vetllades hivernals, de com i quan havien comprat els meus pares la finca deIanovka, de l’edat que teníem aleshores els xiquets i de quan Ivan havia entrat al servei de lacasa.-A Liova (digué ma mare, mirant-me amb ulls de malícia) el portàrem ja llest del’alqueria.Jo faig els meus comptes per a mi i dic després, en veu alta:-Llavors, jo nasquí a l’alqueria?-No (em contesten); nasqueres ací, en Ianovka.-Però, no diu mamà que em portaren llest de l’alqueria?-Ho ha dit per dir-ho, per fer una broma...12