la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskid’Alemanya. Jo em mostrí partidari que s’acceptés l’oferta, sempre que, naturalment, quese’ns garantís l’absoluta independència en allò tocant la política exterior. Bukharin estimavaque era inadmissible tancar cap mena de convenis amb els imperialistes. Lenin recolzàresoludament el meu punt de vista, i la proposició fou acceptada en el comitè central per sisvots contra cinc. Recorde que Lenin dictà la resolució que acabava amb les paraules següents:“Autoritzar el camarada Trotski perquè accepte l’ajuda que li brinden els banditsimperialistes francesos contra els bandits alemanys.”Lenin sentia gran predilecció per les fórmules que no deixaven lloc a dubtes.En separar-nos després de la sessió, Bukharin em m’aconseguí en aquells llargscorredors de l’Smolni i em tirà els braços al coll gemegant:-Què farem? -deia-. Convertirem el partit en un munt de fem!Bukharin és home que es tira a plorar amb el menor pretext i molt propens a lesexpressions naturalistes. Però aquesta vegada, la situació era realment tràgica. La revolucióestava entre l’espasa i la paret.El dia 3 de març, la nostra delegació subscrigué el tractat de pau sense llegir-lo. LaPau de Brest-Litovsk, en avançar-se en moltes de les idees a Clemenceau, s’assemblava proua la soga del botxí. El dia 22 de març fou ratificada la pau pel Reichstag. Elssocialdemòcrates alemanys, en votar a favor d’aquest tractat, reconegueren per endavant elsprincipis que a Versalles s’havien d’aplicar al seu país. Els independents votaren en contra:començaven a descriure ja aquella corba estèril que havia de portar-los de nou al punt departença.En el 7è congrés del partit, celebrat al març de 1918, tendint la mirada al camírecorregut, descriguí, d’una manera clara i amplia, quina havia estat la meua posició.“Si el que desitjàvem realment no era més que obtenir la pau més favorable possible[diguí], hauríem hagut de signar-la ja al novembre. Aleshores, ningú (fora de Zinoviev) votàen aquest sentit: tots érem partidaris de fer el que es pugués per portar la revolució als obrersalemanys, austrohongaresos i a la tota la classe obrera d’Europa. Però les negociacions queentaulàvem amb els alemanys no podien tenir, naturalment, cap sentit per a la revolució, amenys que semblaren al món sinceres. Ja davant la fracció del Tercer Congrés Panrus delsSoviets tinguí ocasió d’informar que l’antic ministre austrohongarès Gratz deia que elsalemanys només cercaven un pretext per a enviar-nos un ultimàtum. Creien que nosaltresmateixos ho estàvem esperant..., que estàvem disposats des del primer moment a signar totallò que ens presentaren i que no fèiem altra cosa que representar una comèdia revolucionària.En aquestes condicions, si ens resistíem a signar, corríem el perill de quedar-nos sense Reval ialgunes altres places, i si ens avançàvem a signar abans d’hora, el perill era perdre lessimpaties del proletariat mundial o d’una gran part d’ell. Jo era dels que pensaven que elsalemanys no es llençarien a l’atac, però que si ens atacaven, sempre estaríem a temps per asignar la pau, encara que fos en pitjors condicions. Poc a poc [hi afegí] tot el món s’aniràconvencent que no teníem una altra sortida.”És digne de fer notar que, alhora que açò ocorria, Liebknecht escrigués des de la presóel que segueix:277