la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskid’instruir el sumari que els elements blancs de Rússia residents a Berlín estaven planejant unatemptat contra Trotski, el qual es trobava passant uns dies a la capital, i que l’atemptats’executaria un dia d’aquells. Convé advertir que la diplomàcia alemanya, amb qui m’haviaposat d’acord per a fer el viatge, no n’havia donat notícia, intencionadament, a la policia, pertemor dels molts elements monàrquics que s’hi albergaven. Açò explica que la policia noconcedís molt de crèdit en un principi a la delació del monàrquic pres, si bé volgué confirmarla notícia que jo em trobava hospitalitzat en una clínica de Berlín, i es veié granment sorpresaen descobrir que era veritat. Com els informes se’ls demanaren també als professors de laclínica, em trobí amb dos avisos: el de l’ajudant i el del comissari de policia. No tinc,naturalment, motius per a saber si era veritat que es tramava un atemptat contra mi i que lapolicia en tingué notícia per un monàrquic pres. Sospite, no obstant això, que la cosa fou moltmés senzilla. La meua sospita és que la diplomàcia no sabé guardar el “secret”, i que lapolicia, ofesa per aquella prova de desconfiança, volgué demostrar-nos a Herr Stresemann i ami que allí no es podien extirpar amígdales sense el seu consentiment. Però, qualsevol quefos la causa, la veritat era que el pànic portava de cap la clínica i no tinguí altre remei quetraslladar-me a l’ambaixada, guardat per una escorta imponent per a protegir-me delproblemàtic enemic. Als periòdics alemanys arribà més tard un ressò feble i insegurd’aquesta aventura, a la que, pel que es veu, ningú s’atrevia a donar crèdit.Els dies que passí a Berlín coincidiren amb dos grans esdeveniments europeus: lavaga general anglesa i el colp d’estat del general Pilsudski a Polònia. Aquests dosesdeveniments serviren per a aprofundir encara més les diferències de criteri que emseparaven dels epígons i traçaren per endavant els camins turbulents que havia de seguir lacampanya que manteníem. No estarà, doncs, de més, que diguem ací quelcom sobre ells.Stalin, Bukharin, i amb ells, en la primera època, Zinoviev, consideraven l’aliançadiplomàtica pactada entre els dirigents de les organitzacions sindicals soviètiques i el conselldirectiu de les trade-unions angleses com a rematada i coronació de la seua política. Portatper la seua limitació petit burgesa d’horitzó polític, Stalin es figurava que Purcell i altreselements destacats de les trade-unions estarien disposats i serien capaços, arribat un momentdifícil per a la república dels soviets, de sostenir la causa d’aquests contra la burgesia anglesa.Per la seua banda, els cabdills de les trade-unions entenien, no sense raó, que, donada la crisique estava travessant el capitalisme anglès i el creixent descontent de les masses, eraavantatjós per a ells tenir reforç d’esquerra en aquella aliança pactada amb els directius delssindicats soviètics, que no els imposava cap obligació. Les dues parts procuraven atentamentno tocar el vertader moll de l’assumpte, perquè temien com la mort anomenar les coses pelseu nom. Ocorre amb força freqüència que una política, quan és falsa, s’estavella contra elsgrans esdeveniments. La vaga general anglesa de maig de 1926 fou un esdevenimentd’importància, no sols per a la vida d’Anglaterra, sinó per a les vicissituds interiors del nostrepartit.La sort correguda pel poble anglès després de la guerra mereixia especial atenció. Elprofund canvi experimentat en la seua situació, dins del panorama mundial, no podia deixard’influir en el joc interior de les forces socials, dins del país. Era clar com la llum del dia quesi Europa, i amb ella Anglaterra, aconseguia recobrar, tard o d’hora, l’equilibri social perdut,Anglaterra havia de travessar, per tal d’assolir aquest objectiu, per una sèrie de xocs icommocions d’una certa consideració. Jo tenia per molt versemblant que qualsevol conflicteque es presentés en la indústria anglesa del carbó, menaria a la vaga general. D’aquestapremissa passava a inferir que, entre les velles organitzacions de la classe obrera i els nousproblemes històrics que se li plantejaven, havia de sorgir una desavinença inevitable. Sobre373