la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskireconegueren obertament que els “trotskistes” havien tingut raó en la campanya seguidacontra ells l’any 1923 i es feren càrrec dels principis que formaven el nostre programa. Entals condicions, no era possible que ens negàrem a pactar un bloc amb ells, sobretot tenint encompte que darrere d’ells estaven diversos milers d’obrers revolucionaris de Leningrad.Jo no havia tornat a parlar amb Kamenev, fora de les sessions oficials, des de feia tresanys, és a dir, des d’aquella nit en què, a punt de partir per a Geòrgia, em prometés recolzar lapolítica de Lenin i la meua, per a després, en saber que Lenin no tenia salvació, passar-se alcamp stalinista. La primera vegada que tornàrem a trobar-nos, Kamenev s’afanyà a dir-me:-No té vostè més que presentar-se en públic, en la mateixa tribuna amb Zinoviev, i elpartit reconeixerà immediatament quin és el seu vertader comitè central.Aquell optimisme burocràtic no va pogué menys que fer-me riure. Pel que es veu,Kamenev no donava importància a tota la tasca de desmoralització del partit que el “trio”havia realitzat per espai de tres anys. Així s’ho fiu notar, sense la menor consideració.La depressió de nivell revolucionari, que havia començat a finals de l’any 1923, o sigadesprés de la derrota de la revolució en Alemanya, cobrava contorns internacionals. A Rússianavegava a veles desplegades la reacció contra el moviment d’octubre. La burocràcia delpartit propendia cada vegada més obertament a la dreta. En aquestes condicions, era puerilpensar que pel sol fet d’unir-nos, el triomf se’ns cauria en les mans com una bacora madura.-Cal disposar-se a lluitar comptant que la campanya serà llarga -així s’ho diguídotzenes de vegades als nostres nous aliats. Aquests, en l’arravatament del primer moment,no volgueren fer cas de les meues paraules. I com aquell arravatament no podia durar molt, laseua gelosia d’oposició anava marcint-se per dies i per hores. El meu amic Mratxkovski haviaencertat en la seua apreciació de les persones: Zinoviev acabà desertant del nostre camp. Peròno es portà amb ell, ni de bon tros, tots els seus correligionaris. La segona conversió deZinoviev assestà una ferida incurable a la llegenda del “trotskisme”.A la primavera de l’any 1926 emprenguí un viatge a Berlín, acompanyat de la meuamuller. Els metges de Moscou, que no encertaven a explicar-se la pertinaç febre, feia tempsque m’aconsellaven, per a no carregar ells sols amb la responsabilitat, que fes un viatge al’estranger. Jo, per la meua banda, volia sortir també d’aquell compromís; la febre m’haviaposat fora de combat en diversos moments crítics de la campanya, com si estigués conjuradaamb els meus adversaris. La qüestió del meu viatge a l’estranger fou objecte de deliberacióper part del buró polític. Aquest, jutjant, segons digué, per tots els informes rebuts i per lasituació política en general, entenia que el viatge podia ésser molt perillós, si bé em reservavaa mi, en definitiva, la decisió. A aquest informe acompanyava un dictamen del GPU,declarant-se contrari a què em traslladés a l’estranger. Era indubtable que el buró polític novolia assumir davant el partit la responsabilitat del que pogués ocórrer-me. En el cap policíacd’Stalin no s’havia alçat encara la lluminosa idea d’enviar-me a l’estrangera (aConstantinoble!) expulsat per la força. També és possible la hipòtesi que el buró polític temésque fos a forjar algun pla d’atac amb els grups estrangers d’oposició. No obstant això,després de tractar l’assumpte amb la meua muller, decidírem posar-nos en viatge.No ens fou difícil arribar a una intel·ligència amb l’ambaixada alemanya, i a mitjand’abril, la meua muller i jo sortírem vers Berlín amb un passaport diplomàtic estès a nomd’un conseller del comissariat ucraïnès d’instrucció pública dit Kuzmenko. Ens370