la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskihi instal·laren dos canonets petits a l’entrada i amb açò es restabliren, de seguida, lescomunicacions telefòniques. Començàrem a apoderar-nos dels organismes administratius.El Comitè es trobava reunit en sessió permanent en el tercer pis de l’Smolni, en unahabitació petita que feia cantó. En aquella habitació venien a concentrar-se tots els informesque es rebien sobre els moviments de tropes, l’esperit dels soldats i obrers, les agitacions alsquarters, els plans dels pogromistes, les maniobres dels polítics burgesos i dels ambaixadorsestrangers, la vida al Palau d’Hivern, les deliberacions dels antics partits representats en elsoviet. De tot arreu es rebien informacions. Hi desfilaven obrers, soldats, oficials, porters,cadets socialistes de l’Escola Militar, personal domèstic, dones de petits empleats. Moltsd’ells no feien més que contar-me ximpleries, però d’altres aportaven dades serioses i devalor. Durant la setmana anterior jo no havia posat gairebé els peus fora de l’Smolni; empassava les nits vestit i tombat en un sofà de cuir, i dormia en les breus estones que emdeixaven lliure, despertat constantment pels correus, els informadors, els motociclistes, elstelegrafistes, les incessants trucades del telèfon. S’apropava el moment decisiu. Era evidentque ja no hi havia mode de tornar-se enrere.A la nit del 24 al 25 d’octubre, els vocals del Comitè Revolucionari es repartiren pelsdistrictes. Jo em quedí sol a l’Smolni. Més tard, s’hi presentà Kamenev. Kamenev era oposatal colp, però venia a passar aquesta nit decisiva al meu costat. Ens instal·làrem al’habitacioneta del tercer pis, que en aquella nit (la nit en què havia de decidir-se la revolució)se semblava al pont de comandament d’un vaixell. A la sala del costat, gran i solitària, hihavia una cabina telefònica. El telèfon estava sonant constantment, per a assumptes que unesvegades eren importants i d’altres sense interès. El timbre subratllava el silenci expectant. Noera difícil imaginar-se la ciutat de Petrograd, abandonada, envoltada per la nit, malenllumenada, assotada pels vents tardorencs. Els burgesos i els empleats, arrupits en els seusllits, feien esforços per representar-se allò que estaria ocorrent a aquella hora als carrers,perillosos i plens de misteri. Els barris obrers dormien amb aqueix son de vetlla delscampaments en peu de guerra. Comissions i grups dels partits del govern, exhaurits iimpotents, deliberaven als palaus dels tsars, on els fantasmes vius de la democràcia esdonaven de cara a terra amb els fantasmes encara no esfumats de la monarquia. De temps entemps, la seda i els daurats del saló s’enfonsaven en la foscor: no hi ha prou carbó. Alsdistrictes de la ciutat munten la guàrdia destacaments d’obrers, mariners i soldats. Els jovesproletaris van armats de fusell i porten el tors cenyit per les cartutxeres de les metralladores.Les patrulles dels carrers bivaquegen i es calfen a la vora de les fogueres. En dues dotzenesde telèfons es concentra tota la vida intel·lectual de la ciutat, que en aquesta nit de tardor alçael cap per a sortir d’una època i entrar en una altra.A aquella habitació del tercer pis vénen a parar els informes de tots els districtes,barris i suburbis. Tot està previst, segons sembla; els cabdills als seus llocs, lescomunicacions assegurades, res s’ha oblidat. Nova revisió mental. Aquesta nit és la quedecideix.El dia anterior, diguí en el meu informe davant els delegats del Segon Congrés delsSoviets, i ho diguí amb una absoluta convicció:“Si no cediu no hi haurà guerra civil. Els nostres enemics capitularan instantàniamenti vosaltres ocupareu sense lluita el lloc que vos correspon, que per dret vos pertany.”230