la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimanera que Renaudel intentava recolzar-se en Liebknecht, Scheidemann, no sentia capinconvenient a prendre’ns a nosaltres per aliats.Liebknecht no es presentà en Zimmerwald. Estava ja presoner sota l’uniforme del’exèrcit dels Hohenzollern, abans d’estar-ho al presidi. Però envià una lletra, en què espassava enèrgicament del front pacifista al front revolucionari. El seu nom sonà moltesvegades en la conferència. Aquell nom era ja una consigna en la lluita, que estava esgarrant elsocialisme mundial.S’havia prohibit rigorosament escriure res sobre la conferència des de Zimmerwald,perquè no transcendiren a la premsa abans d’hora certes notícies que podien causar trastornsals delegats en el seu viatge de tornada i tancar-los les fronteres. Als pocs dies, el nom deZimmerwald, fins aleshores perfectament ignorat, ressonava en el món sencer. Açò causà unasensació estremidora a l’amo de l’hotel en què ens allotjàrem. Aquell honorable suís li diguéa Grimm que tenia fermes esperances que augmentés el preu de la seua finca i que, enagraïment, estava disposat a contribuir amb una quantitat al fons de la Tercera Internacional.Crec, no obstant això, que s’ho haurà pensat millor.La conferència de Zimmerwald imprimí gran impuls al moviment contra la guerra enels diversos països. En Alemanya, contribuí a intensificar l’acció dels espartaquistes. AFrança, es creà un comitè per al foment de les relacions internacionals. Els obrers de lacolònia russa de París es compenetraren més íntimament amb el nostre periòdic i prenguerensobre els seus colls el costat financer i d’altres càrregues. Martov, que durant la primeraèpoca havia col·laborat calorosament en el Nastxe Slovo, se’n separà en vista del gir queprenia. Les diferències d’opinió, purament accidentals, que m’havien separat de Lenin enZimmerwald, s’esborraren en el transcurs dels mesos següents.Mentre, anaven reunint-se sobre els nostres caps núvols cada vegada més carregatsdurant 1916. El periòdic reaccionari La Liberté començà a publicar, entre els anuncis,notícies d’origen anònim acusant-nos de germanofilia. Creixien els anònims amenaçadors. Éssegur que, tant les acusacions com les amenaces, procedien de l’ambaixada russa. Pelsvoltants de la impremta en què es publicava el periòdic, rondaven constantment figuressospitoses. Hervé ens amenaçava amb el dit de la policia. El professor Dürckheim, presidentde la comissió nomenada pel govern per a atendre els assumptes dels emigrats russos, ensinformà que en les esferes governamentals es parlava de prohibir Nastxe Slovo i expulsar elseu director. No obstant això, no es decidien a fer-ho. No tenien ni indici de causa, ja que jom’atenia a les lleis i fins a l’absència de tota llei per que es regia la censura. Almenys, haviende trobar un pretext un poc decorós. Per fi, després de molt esperar, el trobaren, o millor dit,el crearen.181