la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“Metro” amb gran indignació del públic i del cobrador. En aquella campanya, hi havia moltd’“art per l’art”. En realitat, quasi tota la meua actuació política s’havia desenrotllat sempresota les mirades de la policia. Però les persecucions dels espies excitaven i despertaven enhom l’instint de l’esport. En canvi, a Cadis, l’encarregat de vigilar-me m’advertí que espresentaria a tals i tals hores i que l’esperés a l’hotel. A canvi d’açò, intervenia amb graninterès en defensa dels meus interessos, m’ajudava a fer les compres i em cridava l’atenciósobre els clots de la vorera. Un dia, com un venedor em demanés dos quinzets per unadotzena de gambetes, el cobrí d’insults, agitant amenaçadorament les mans, i quan ja elvenedor estigué fora del cafè, sortí corrent al seu darrere i armà tal cridadissa, que la gents’arremolinà a veure el que passava.Jo procurava no perdre el temps: me n’anava a la biblioteca a estudiar la històriad’Espanya, suava sobre les conjugacions espanyoles i, disposant-me a entrar als Estats Units,renovava un poc les meues reserves d’anglès. Així anaven passant insensiblement els dies, imoltes vegades, a boqueta de nit, advertia amb pena que el de la partida s’apropava sense quehagués fet grans progressos. A la biblioteca estava sempre sol, si no es compten aquellsratolins bibliòfils que es passaven les hores mortes devorant innumerables volums del segleXVIII, gastant esforços enormes a desxifrar un nom o un número.En el meu quadern de notes trobe el següent extracte de les meues lectures de Cadis:“...La història d’Espanya ens parla de polítics que, cinc minuts abans que triomfés unmoviment popular, l’estaven titllant encara de criminal i insensat, per a després, una vegadaassegurat el triomf, posar-se al capdavant.”El mateix historiador continua així:“Aquests astuts cavallers aguaiten el cap en totes les revolucions successives, i són elsque més alt criden. Els espanyols anomenen aquests aprofitats pancistas, nom derivat de laparaula panxa, budell. D’ella procedeix també el nom de Sancho Panxa, el nostre vell amic.És una paraula difícil de traduir, quelcom així com “panxa gran”. Però la dificultat ésmerament gramatical, no política. El tipus en si és perfectament internacional.”Havia de tenir sobrades ocasions de convèncer-me’n després de l’any 1917.Era curiós que els periòdics de Cadis no publicaren a penes res sobre la guerra; enllegir-los, semblava com si no existís. I com jo cridés l’atenció d’aquelles persones amb quèconversava sobre açò, fent-los notar que El Diari de Cadis, que era el periòdic més llegit, noportava notícia alguna de la guerra, em contestaven, sorpreses :-De veres? No, no és possible... Però sí, sí, en efecte!Açò volia dir que elles no ho havien notat. La guerra s’estava desenrotllant allà, del’altra banda dels Pirineus. A poc a poc, jo mateix aní desacostumant-me també a pensar-hi.El vaixell vers Nova York salpava de Barcelona. Assolí que em donaren permís per aanar-hi, a la trobada de la meua família. A Barcelona, noves dificultats policíaques, novesprotestes, nous telegrames i nous espies. Arribà la meua família, que havia hagut de patir aParís no poques molèsties. Però ja ho donàvem tot per ben emprat. Acompanyats sempre pelsvigilants, recorreguérem la ciutat de Barcelona. Els xiquets estaven entusiasmats amb el mar ila fruita. Ja ens havíem fet tots a la idea de traslladar-nos a Amèrica del Nord. Tots els meus193