la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiturista, els monuments històrics que es serven al Kremlin podran ésser objectes d’admiració isorpresa, el mateix la torre del Rellotge d’Ivan el Terrible, que el palau Granovitaïa. Perònosaltres anàvem a instal·lar-nos en aquell edifici per a molt de temps. Aquell contacte íntim idiari entre els dos pols històrics, entre les dues cultures irreconciliables, causava sorpresa irialla alhora. En creuar pel paviment de fusta davant del Palau de Nicolau, ja no podia menysde mirar de reüll al “tsar de la campana” i al “tsar del canó”. La massissa barbàrie moscovitasemblava aguaitar per la boca del canó i l’obertura de la campana. Hamlet hauria exclamat,des d’aquell lloc: “Els temps estan desconjuntats. Vergonya i por em dóna haver vingut almón per a arreglar-lo!” Però nosaltres no teníem res de Hamlet. Era difícil que Leninconcedís als oradors més de dos minuts per a exposar els seus punts de vista, per importantque l’assumpte fos. Per a detenir-nos en consideracions sobre el contrast que es donava desobte en aquest país de desenvolupament tan endarrerit, disposàvem aproximadament d’unminut o de minut i mig. El temps que empràvem a volar d’una sessió a una altra per entre elpassat del Kremlin.En la Casa dels Cavallers, que enfronta el Palau de les Diversions, vivien abans de larevolució els funcionaris del Kremlin. Tot el pis baix l’ocupava l’Alt Comandant. Ara, el seuhabitatge estava dividit en unes quantes habitacions. En una d’elles vivia jo, separat per uncorredor de Lenin. El menjador era comú a les dues habitacions. El menjar que fornienaleshores en el Kremlin era rematadament roí. No es menjava més que carn salada. La farina il’ordi perlat amb què feien la sopa, estaven mesclades amb arena. L’única cosa queabundava, gràcies a què no podien exportar-lo, era el caviar encarnat. El record d’aquestinevitable caviar tiny en la meua memòria (i segurament que no és només en la meua) la idead’aquells primers anys de la revolució.El joc de campanes que donaven les hores a la Torre del Redemptor fou canviat. Ara,en compte del Déu guarde el Tsar, tocaven, lentament i recollida, La Internacional, en donarels quarts d’hora. El pas d’automòbils creuava per entre un túnel voltat davall de la Torre delRedemptor. Damunt del túnel hi havia una fornícula amb una imatge antiga de no sé quinsant, darrere d’un vidre trencat. Davant de la imatge una animeta, extingida des de feia ja lamar de temps. En sortir del Kremlin, la mirada ensopegava moltes vegades amb la imatge, almateix temps que arribaven a l’orella, des de l’alt, els sons de La Internacional. En la partalta de la torre, amb la seua campana, s’erigia, com en els vells temps, l’àguila bicèfalapintada d’or. No li havien llevat més que la corona. Jo proposí que posaren el martell i la falçdamunt de l’àguila, perquè els nous temps campejaren també en la part alta de la Torre delRedemptor. Però no hi havia temps per a detenir-se en aquestes coses.Em creuava amb Lenin en el corredor deu vegades al dia, i a més ens vèiem a cadaestona, per a tractar d’aquesta o aquella qüestió; solíem invertir en aquestes visites uns deuminuts, o a vegades quinze, la qual cosa era per als dos, en aquells dies, una quantitat detemps força considerable. En aquesta època, Lenin estava molt parlador, per al que ellacostumava, s’entén. A cada pas sorgien davant nosaltres problemes nous, s’obria un món decoses ignorades, calia orientar-se i orientar els altres davant aquell panorama desconegut. Nohi havia, doncs, altre remei que estar remuntant constantment del concret al general, i al’inrevés. El nugolet de les divergències produïdes en ocasió de Brest-Litovsk anavadissipant-se sense deixar rastre. L’actitud de Lenin cap a mi i cap a les persones de la meuafamília, era extraordinàriament atenta i cordial. Moltes vegades, pescava els xicots en elcorredor i es posava a jugar amb ells.250